Allò que tothom voldria tenir a prop. O si més no, una s’ho pensa -i ho ha pensat sempre-; que no estaria gens malament tenir sempre un metge, un lampista i un mecànic ben a prop i, posats a escollir, a dins la família i tot, per tenir-los encara més a mà: un metge, perquè una sempre ha estat floreta i voldria estalviar-se viatges al CAP i visites d’urgència; un lampista, perquè una és poc manetes i haver de deprendre sempre dels altres per a qualsevol detall domèstic és una murga; i un mecànic perquè, ja sigui pel Murphy o per mala sort, agafar el cotxe per ella és gairebé sempre sinònim de mal de cap, metafòric i literal -amb raó va decidir fa molt de temps abandonar-lo i convertir-se en una aferrissada defensora del transport públic-.

Pensant-hi bé, hi ha moltes altres professions que també li faria bona falta tenir a prop. Pensa per exemple en la modista -tan indispensable des que li falta l’àvia- i que l’ajudaria a cosir vores i botons, i a tapar forats als pantalons. I pensa en la gestora, que l’assessoriaria bé en aquest món complicat i de pas li faria l’odiada declaració, encara que sigui sols un cop l’any. I en la perruquera, per aquells moments urgents en què no suporta ni un instant més la grenya llarga. I en la veterinària, que sempre tindria el remei just per al gos, el gat i les tortuques. I en el peixater, carnisser i fruiter, que li donarien el millor producte al millor preu. O en el jardiner, que l’ajudaria a que no se li morís ni una planta més. La llista seria llarga! I és que el món és ple de professions útils, pensa, i de vegades, només de vegades, té la temptació d’imaginar-se ella mateixa havent escollit una d’aquestes, de les que serveix per alguna cosa pràctica. Ben mirat, totes les professions serveixen per alguna cosa, reflexiona, i segur que són moltes les que tothom voldria tenir a prop. Però… la de l’escriptor? Per a què serveix coneixe’n un, més enllà de suportar els seus moments d’ofuscació, les seves estridències d’inspiració i la seva inestabilitat de tot tipus? Qui anhela tenir-ne un sempre a prop?

Mentre intenta respondre’s ella mateixa la pregunta, li ve al cap aquella època en què redactava tot tipus de documents per a la família, des d’al·legacions de multes a sol·licituds de feina i que sense gairebé ni adonar-se’n va acabar centralitzant totes les queixes i reclamacions familiars… Quin horror! – Oh, com que tu redactes bé… li deien. Però ja aleshores també li tocava escriure els poemes per a aniversaris, dedicatòries col·lectives o cartes de reis ficticis. – Com que tens tanta imaginació… afegien. L’escriptora ara també es recorda de la quantitat de vegades que algun amic o amiga li ha demanat una petita col·laboració – de vegades més aivat gran- per escriure una carta -de feina o d’amor-, per preparar un projecte personal, demanar una subvenció o enllestir un escrit d’homenatge. Recorda tot d’una alguns casos concrets en què l’escriptura ha ajudat a fer les coses més boniques i pensa que ben mirat potser tampoc està malament tenir una escriptora a prop, encara que aquesta sigui una mateixa!

* dedicat especialment a la Clara Joaquim i al Joan Nieto, que des de les seves respectives professions i amb la seva manera de ser, ens ajuden a fer la vida força més fàcil!