De trompades a la vida me’n dec haver fet moltes. Parlo de les literals, de les físiques que deixen marca ben visible –de les altres, no acabaríem mai-. Soc incapaç de recordar quantes n’he (sobre)viscut, però n’hi ha algunes de memorables que han perdurat en el meu disc dur emocional.

Descomptant totes les caigudes que com qualsevol ésser humà devia patir en el meu impàs de gatejadora a caminanta, la primera trompada cèlebre que jo recordo, ni que sigui perquè me l’han explicada un munt de vegades, data dels cinc anys. Jo anava a parvulari, a una preciosa escola del passeig Maragall amb un preciós pati, que jo recordo gegant i amb un arbre d’on penjava una corda i un pneumàtic a mode de gronxador. Sembla ser que enfilar-m’hi era una de les meves aficions predilectes i que un bon dia no vaig calcular bé la distància que hi havia fins el tronc i… El cas és que en vaig sortir amb un nyanyo espectacular, d’aquells que fan girar pel carrer i, als més malpensats, observar de reüll els progenitors -per si de cas-. Però no hi ha mal que cent anys duri, deia ma iaia, i, transcorreguda tota la gamma de colors d’un bon cop, mica en mica allò es va anar desinflant i el meu front va recuperar l’aspecte de sempre.

En la següent trompada que recordo amb claredat, jo ja devia tenir uns onze o dotze anys, i aquest cop el vehicle que la va facilitar no va ser una corda sinó una bicicleta. Va ser un vespre d’estiu, a vigílies de marxar de campaments, quan això encara suposava la gran motivació de les vacances. Tornava del poble pedalejant i en iniciar el descens pel meu carrer d’infància, que els que el coneixeu prou sabeu el pendent que fa, em vaig embalar de tal manera, que per un instant fins i tot devia pensar que em podia elevar com feia l’Elliot amb l’ET a la cistella, però quan me’n vaig adonar i vaig voler frenar, les rodes van relliscar amb la sorreta, la bicicleta va rodolar carrer avall i tota jo, també. En aquella ocasió, el damnificat va ser el genoll, que va agafar dimensions descomunals, similars a la del drama de quedar-me sense escapada d’amics. No sé si la dita que el temps ho cura tot és certa, però en aquest cas, va aconseguir curar el genoll, i el disgust, també.

I la tercera trompada mítica que recordo és ja d’adulta, un 11 de setembre, a punt de marxar a Perpinyà a veure la Visa pour l’Image en un pont fantàstic que alhora resultava ser una cita molt interessant. Em dirigia al punt de trobada en una cruïlla de Barcelona, quan em vaig distreure mirant alguna cosa a l’altra vorera, amb tanta mala sort que no vaig veure la bastida que just tenia al davant. En aquest cas no va ser ni per un mal càlcul de distància ni per una frenada desafortunada, sinó, com diria el meu pare, per badar. Sí, una badada en tota regla; d’aquelles de mim, de cinema mut, de les que guanyen a la càmera oculta. I aquest cop la trompada va portar trau, i el trau sang, i la sang espectacle. I au, corre cap a urgències. Un 11 de setembre. A Barcelona. Així va ser com vaig canviar l’apassionant pla de Perpinyà per un intens dia a Sant Pau. Però el temps va passar, el trau es va tancar, va cicatritzar i diria que la cicatriu gairebé va desaparèixer.

Fent-ne repàs en aquest matí plujós, no sé si n’hauria d’extreure alguna cosa, de tot plegat. Que els cops em van fer més forta, em van fer fixar-m’hi més, o adonar-me de la duresa de la vida? Hi ha alguna moralitat en les trompades de la nostra vida? Suposo que les trompades formen part del camí, que l’aprenentatge també implica risc, encara que sigui inconscient, com el del pneumàtic o la bici. I que també són en certa manera un avís – segueixo badant, però intento detectar bastides!-. I malgrat que en el moment no em fessin la més mínima gràcia, certament el temps i la distància en deixen un record diferent. Al final, i ara me n’adono, fins i tot diria que recordo aquestes trompades amb certa nostàlgia, perquè més enllà del cop, i tenint en compte que no van deixar seqüeles, retraten moments bonics del passat. Es diu que els nostres actes ens defineixen. Doncs potser les nostres trompades també! Ara bé, per si de cas, avui aniré amb especial compte, que fora plou i el terra és moll.