1. Tisora

La Senyora Rosa sempre portava unes tisores a la butxaca, però es passava el dia buscant-les. “Algú ha vist les meves tisores?”, era la seva frase més habitual. Tothom l’anomenava Senyora Tisora, de la mateixa manera que tots sabien que, gairebé sempre, les tisores eren a la butxaca de la seva bata de flors.

Ja va arribar a la residència amb la dèria de retallar diaris i revistes. Començava de bon matí, quan un dels empleats del primer torn li portava el diari; aleshores, ella se n’anava a un racó del jardí i es passava ben bé un parell d’hores retallant tot allò que li venia de gust. Tot seguit pujava a l’habitació i s’estava allà sola fins l’hora de dinar. Ningú no sabia què hi buscava o què era allò li interessava, ja que mai explicava res a ningú. Només una vegada va deixar anar allò del seu fill: que algun dia s’hi retrobaria, va dir. Però a la residència tothom sabia que el fill de la Senyora Rosa havia nascut mort i que arran d’aquest fet va embogir. Fos com fos, la Senyora Rosa estava envoltada de misteri i de llegendes que sens dubte distreien molts altres residents que s’avorrien com una ostra. I a ella tant li feia que la prenguessin per boja; de fet, li importava un rave.

– Algú ha vist les meves tisores? – Aquell matí la Senyora Rosa es va mostrar més angoixada que de costum.

Mai havia passat tanta estona sense trobar-les.

– Si no estan a la seva butxaca, han d’estar dins la seva habitació –intentava encoratjar-la la veïna de passadís.

Però ella insistia que no tenia les seves tisores enlloc i estava convençuda que algú les hi havia pres. Així va ser com la Senyora Rosa tot d’una es va negar en rotund a dinar i va anunciar que no tornaria a menjar fins que recuperés les seves tisores. De res van servir les amenaces de represàlia de la directora ni les bones intencions de l’auxiliar més pacient. La Senyora Rosa ho tenia decidit: sense les seves tisores no faria res.

Arribats a aquest punt, un treballador del centre va demanar silenci al menjador i, davant de tots els residents, va haver de suplicar que, si algú havia agafat les tisores de la Senyora Rosa, fes el favor de tornar-les-hi. Però va passar la tarda i les tisores no van aparèixer enlloc.

L’endemà al matí, davant dels cops insistents a la porta i l’absència de resposta, el tècnic del centre va haver de forçar el pany, i la directora i algun treballador més van poder entrar finalment a l’habitació de la Senyora Rosa. Van trobar un gran escampall de retalls de diaris; pel terra, damunt del llit, a la cadira… L’habitació era plena de papers. La directora va atansar-se a una pila de capses de sabates i, en obrir la de dalt de tot, tan sols va trobar-hi més retalls de diaris. Però ni rastre de la Senyora Rosa… No va ser fins una estona després que, de sobte, va ressonar un crit: Són aquí!

I allà, en un racó del jardí, un pèl brutes i visiblement abonyegades, van aparèixer les tisores de la senyora Rosa, que algú havia colpejat fortament amb una pedra.

2. Pedra

El Senyor Ramon passava l’estona llençant pedretes a un estany del jardí. Ho feia suaument, sense gairebé fer soroll, ja que ell era un home discret i pacífic. No era gens rondinaire ni li agradava participar a cap enrenou. Era d’aquells residents que tot treballador desitja ja que, tant per la seva salut de roure com per la seva manera de ser, no portava cap feina; de fet, tot sovint ni s’adonaven de la seva presència –però tampoc de la seva absència-.

El Senyor Ramon no necessitava gaires atencions perquè estava acostumat a estar sol. Havia quedat orfe al nàixer i se n’havia fet càrrec una tieta ja gran que prou feines tenia per sobreviure durant la dura postguerra. Aquell nen per força hauria d’aprendre a ser independent i, potser per això, es va passar la vida navegant arreu del món; primer com a grumet, més tard, com a experimentat mariner. El Senyor Ramon no es va casar ni va tenir fills. Un dia va dir a un treballador que senzillament no havia conegut l’amor correspost.

Però el senyor Ramon estava enamorat de la Senyora Rosa. Un enamorament tardà i innocent, però no per això menys intens. No ho havia dit mai a ningú i tampoc ningú no ho havia notat, tan discret i prudent com era. Quan ella va arribar a la Residència, ell ja hi era. La Senyora Rosa li va caure bé des del primer moment. De seguida va notar que era diferent a les altres. Era una dona que anava a la seva i no tenia en compte res del que la gent pogués pensar. El Senyor Ramon, que amb els anys de residència havia après per primera vegada a observar dones en primer pla, va rumiar durant molts dies com fer-se visible a aquella senyora a qui l’únic que amoïnava era trobar les seves tisores. De senyors com ell, n’hi havia uns quants, alguns de més joves i ben elegants, i no semblava que a ella n’hi interessés cap. Havia de trobar la manera adequada de cridar-li l’atenció.

L’ocasió va aparèixer un bon matí d’un diumenge assolellat, en què ella ja era al jardí, com sempre retallant fragments del diari. Des d’una distància prudencial, ell la va observar en silenci, com sempre feia. Però tot d’una la senyora Rosa es va aixecar i, sense mirar ningú del seu voltant, va córrer cap al passadís, equipada amb els seus retalls i les seves tisores. Aleshores, el Senyor Ramon va detectar que sota la taula havia quedat atrapat un tros de paper. Es va aixecar, va atansar-se estratègicament fins aquell punt i va recollir-lo dissimuladament. Instants després, pujava a l’habitació de la Senyora Rosa.

Va passar un temps abans no es va obrir la porta; uns segons que es van fer eterns. Les mans li suaven i el retall de diari començava a arrugar-se. Finalment, amb recel i sorpresa, ella va treure el cap

– Crec que això és seu – va dir, tot mostrant-li el paper.

A partir d’aquell dia, el Senyor Ramon i la Senyora Rosa es van fer amics i van passar a seure junts al jardí – al menjador els llocs estaven inamoviblement assignats fins a una nova baixa-. Molts dels residents, i especialment elles, van començar a parlar sobre aquella relació entre el bonàs del Senyor Ramon i l’estrambòtica Senyora Tisora. Però ells dos es passejaven indiferents a qualsevol comentari. Ningú no sabia què s’explicaven ni de què parlaven tantes hores junts i les hipòtesis van començar a rodar.

El cert és que durant tot aquell temps el Senyor Ramon mai no va passar de la conversa; ni tan sols es va atrevir a confessar-li els seus sentiments. En tenia prou amb compartir aquelles estones, estar al seu costat mentre ella llegia el diari, retallava notícies o buscava les seves tisores. I segurament hauria continuat així si un bon dia ella no s’hagués llençat a explicar-li el seu pla; aquell pel qual s’havia preparat els darrers anys, li havia dit ella. Però també un pla que no l’incloïa a ell. Tot d’una, quan per fi se sentia acompanyat i tenia sentit la seva existència, ella l’abandonava i el tornava a deixar sol. Sol per sempre més.

Per això, quan aquell matí va trobar les tisores de la Senyora Rosa oblidades a la taula del Jardí, no va dubtar ni un instant en agafar-les, i tampoc en mentir després dient que no les havia vist; i tampoc no va dubtar en dirigir-se a l’estany on havia passat tantes estones llençant pedretes, ni en treure tota la ràbia i impotència sobre aquelles innocents tisores colpejant-les una vegada i una altra amb una grossa pedra.

3.- Paper

La noia a qui va tocar netejar l’habitació de la Senyora Rosa es va posar uns guants de plàstic i va començar a recollir els papers escampats. Un auxiliar nou l’ajudava.

– La pobreta no hi tocava, i ara ni tan sols sabem on és – va dir ella mentre s’ajupia per recollir també els trossos de paper de sota el llit.

Al mateix temps que recollia, el noi observa els titulars dels retalls; hi havia de tot una mica, alguns reportatges i molts articles d’opinió.

– Tot el dia retallava, sense solta ni volta – va continuar la noia.

Ell mirava de buscar-hi un nexe comú, alguna cosa que donés sentit a tots aquells retalls acumulats durant anys. Es negava a creure que no tinguessin cap solta ni volta com afirmava la seva companya.

– I ara… el pobre Senyor Ramon s’ha tornat a quedar ben sol! – va exclamar ella de sobte.

Aleshores la noia va explicar al seu nou company la història d’amor entre el Senyor Ramon i la Senyora Tisora, al temps que la farcia amb detalls improvisats.

– Mai vaig entendre que un home com ell es fixés en una dona com ella…

Sense deixar d’escoltar, el noi seguia fixant-se en cada paper que recollia.

– Afanya’t! Si has de llegir totes les notícies d’aquests paperots, no acabaràs ni l’any que ve – va dir la noia simulant una innocent autoritat. Tot seguit, va encabir els retalls en una gran bossa d’escombraries i va començar a escombrar mecànicament, enduent-se tot allò que trobava pel camí.

– Quanta paperassa! – va exclamar, per tercera o quarta vegada.

– Vols que ho faci jo? – va dir sobtadament ell.

Ella, sorpresa, li va respondre amb un mig somriure. I tot seguit va desaparèixer per la porta.

Ell va seguir escombrant, fins que es va adonar que, entre els diaris, també hi havia un sobre; un sobre ja obert, arrugat i embolcallat amb alguns flocs de cabell blanc. El noi el va agafar, protegit encara pels guants. Anava adreçat a la Senyora Rosa i el remitent era un nom masculí; un nom que tot d’una li sonava, com si l’hagués vist a una altra banda. I de sobte va tenir un pressentiment: va córrer cap a la bossa d’escombraries ja plena i va comprovar el nom que signava cada notícia retallada. En tots, era el mateix. Tots aquells anys, la Senyora Rosa havia seguit la trajectòria d’aquell periodista; el mateix nom que constava en el sobre que ara ell tenia a les mans i, per tant, l’autor de la carta que hi havia dins. La darrera carta que havia rebut la Senyora Rosa. El noi va treure-la del sobre amb excitació, sentint que estava descobrint un secret que cap altre treballador havia pogut esbrinar. “Sí, et vull conèixer malgrat tot”, hi havia escrit a la carta. Però de seguida el noi es va adonar que no podria resoldre el misteri o, si més no, no podria esbrinar on havia anat la senyora Rosa, ja que en aquell sobre hi mancava l’adreça, la clau de tot plegat; un petit tros de paper que algú havia retallat amb unes tisores.

Relat que clou el recull de narrativa Tisora, pedra, paper (E.Guiu, 2012)