Avui, dimarts 8 de març, em llevaré aviat, deixaré la meva filla amb la seva àvia i aniré a una escola de Mataró a fer un col·loqui sobre l’ofici d’escriure emmarcat en el programa Autors a les Aules. Més tard aniré a la tradicional calçotada que es fa a Teià per commemorar el Dia de la Dona treballadora, i que per mi ja és una cita indispensable. Serà un moment de trobada de dones del poble, tot i que en trobaré a faltar moltes, més properes a mi generacionalment, que per motius laborals no podran venir. De fet, seré de les poques de la meva edat que podrà gaudir-ne. Per bé o per mal, sóc allò que en diuen “free-lance” i tinc aquests petits avantatges. Avui que estreno blog, vull fer-ho amb aquest article que vaig escriure no fa gaire -casualment arrel d’una altra calçotada- i amb ell reivindicar l’esforç de totes les dones treballadores, però especialment el de les creadores que dia a dia lluiten per guanyar-se la vida sense gairebé cap facilitat i, al mateix temps, sense renunciar a la seva vocació. 

 

Com a escriptora pertanyo a aquesta espècie –no protegida- anomenada “autònoms”. Els escriptors –com altres professions que tenen a veure amb la creació- encara som més rars, perquè qualsevol indret del món pot esdevenir la nostra oficina, i qualsevol hora del dia entrar en el nostre horari laboral, però en canvi només podem demostrar que existim quan tenim la sort de poder emetre una factura, posem pel cas perquè una editorial publica un llibre, una productora un guió, o una companyia una obra. Cobrar-la o no, ja són figues d’un altre paner. Això sí, arriba un dijous –o un dimarts o un dimecres, tant hi fa-, i uns amics –potser a l’atur, potser jubilats, o potser en el seu dia festiu-, et conviden a una calçotada. I tu, que sols has de passar comptes amb tu mateixa, et dius que el temps que puguis dedicar a aquell dinar improvisat, ja el recuperaràs en algun altre moment, -encara que potser sigui de matinada-, que què carai, per alguna cosa ets autònoma i que la vida són quatre dies. I te’n vas a la muntanya, aquell dia entre setmana, i menges uns calçots que ni a la millor masia catalana i, a més a més, fa un sol esplèndid que competeix amb qualsevol diumenge de primavera. I una, en màniga curta i previsora, s’escampa una mica de crema protectora, i fa un nou glop de cervesa ben fresca, mentre llegeix al mòbil que al TN-Migdia anuncien un accident a l’AP7 i llargues cues quilomètriques. I en aquell instant t’envaeix una profunda sensació de benestar, amb flaire de pins i de brasa, que et duu a exclamar: Això no té preu!

Però de seguida t’ho repenses, perquè et ve al cap que, i tant, que en té! És el preu de la inestabilitat. De la incertesa laboral, -i doncs, econòmica- tant del present com del futur immediat -perquè la del futur llunyà ja resulta del tot ciència ficció-. És el preu de no haver pogut demanar reducció de jornada per cuidar millor la teva filla. El preu de tenir por a posar-te malalta. De no somiar en una jubilació digna. El preu de pagar una quota fins i tot quan no tens feina. És el preu de no tenir les vacances pagades. De no tenir atur. I de no tenir dret a cap ajuda per no haver rebut prèviament la prestació d’aturat. Vaja, de no poder rebre ajudes de cap tipus. En definitiva, és el preu que pagues per pertànyer a una espècie –gens protegida- que tan sols per tot això hauria d’estar ja gairebé extingida, però que no, allà segueix, lluitant per la seva supervivència.

Tanmateix, ara, un dimarts, dimecres o dijous qualsevol, mentre contemplo aquest calçot regalimant a punt de ser sacrificat, m’oblido de tots aquests petits detalls i gaudeixo del moment. Potser sí que això no té preu. O que no tothom està disposat a pagar-lo.