Des del terrat, tot es veu: teulades, antenes, xemeneies; pisos, cases, terres abandonades; persianes misterioses, vidres indiscrets, cortines aixafaguitarres; una calça atrapada, una pilota perduda, un niu abandonat; roba estesa blanca o fosca, llisa o estampada; alguns ocells que reposen, els avions, que semblen més propers -i molt més llunyans els cotxes i els carrers-. Dalt del terrat, el vent s’endú prendes, fums i cabòries, l’aire més pur s’imposa gairebé sempre i, a més a més, la roba estesa hi queda d’allò més bé. A ell li agradava estendre la roba al terrat, i a ella, també.

Cada dissabte, cap a les dotze del migdia, enfilaven les darreres escales de l’edifici. Altes, feixugues i plenes de pols, perquè allà a l’escombra mai li arriba el torn. Posaven la clau al pany rovellat, empenyien la porta amb força i sortien al terrat. Ell, del tercer quarta, era el més puntual. Hi pujava tot just acabat de dutxar, amb el cabell encara moll. Poc després hi arribava ella, del quart segona, amb un cubell verd ple de roba humida i el cistell de pinces penjat al braç. Eren els únics de la finca que ho feien, els únics que es prenien la molèstia de pujar dalt de tot en lloc d’utilitzar la secadora o la sisí,  i això, d’alguna manera, els atorgava un tret diferencial. Gairebé se sentien únics propietaris d’aquell espai compartit.

La primera vegada que van coincidir-hi, tan sols es van saludar per educació. Un cortès però fred “bon dia”. Es podia intuir, fins i tot, certa sorpresa i recel, sobretot per part d’ella, que no sabia on posar-se quan va arribar amb la seva bata de felpa verda i conillet a la solapa i es va trobar un home estenent una tovallola. Els dos es van limitar a continuar la tasca domèstica, sense gairebé ni mirar-se i, en acabar, van aixecar el cap lleugerament com un senyal de comiat.

La següent vegada que van coincidir, hi va haver una salutació un pèl més efusiva, que va consistir en una mitja rialla acompanyada d’un tímid “com va”. No va ser fins la tercera o quarta ocasió que van establir quelcom semblant a una conversa, que sens dubte deuria encetar-se arrel d’algun comentari relacionat amb el temps, tema de vital importància en la qüestió que els havia dut al terrat.

– Diu l’home del temps que plourà – devia dir ell.

– No en facis cas, no n’encerta mai cap –afegiria ella, no perquè de fet ho pensés, senzillament per dir alguna cosa. Tot d’una, la conversa s’acabaria i cadascú continuaria estenent en silenci, fins la propera ocasió que tornessin a coincidir.

De tant en tant, ella mirava el veí de reüll mentre ell penjava les pinces d’estendre i, quan ella no se n’adonava, també ell l’observava discretament posant la roba damunt les cordes. Ja no se sentien incòmodes, ben al contrari: aviat es van acostumar a compartir aquest moment domèstic.

Amb la roba estesa n’hi havia prou per esbrinar l’un de l’altre. La blancor immaculada dels llençols del veí deixaven entreveure la seva serietat i alhora pulcritud; mentre que la roba virolada de la veïna delatava el seu caràcter extrovertit i desenfadat. A l’hivern, ell portava jerseis de pic que ensenyaven el coll d’una impecable camisa. Camises de to pastel, com a ell li agradaven. A l’estiu, samarretes de punt llises, discretes com ell, sempre tan prudent. Els calçotets, tots ells estrets i de marca, delataven també certa coqueteria. Ella, en canvi, es podia definir per ser una persona funcional; no penjava mai cap peça que s’hagués de planxar, i la roba interior destacava abans per còmoda que per seductora. Ell només feia servir pinces de fusta, i ella n’utilitzava de tots colors. Ella posava rentadores variades, i ell sempre rentava els draps sols. Poc a poc, aquests petits detalls van anar-los definint.

Amb el temps, van començar a aparèixer qüestions més íntimes de les seves vides, sempre propiciades per la mateixa roba. Un dels moments més especials va arribar amb una vella samarreta d’Islàndia, que va servir per descobrir el país on el veí va estar a punt de quedar-se a viure si no fos perquè a darrera hora les coses no van sortir com estaven previstes. El veí li ho va explicar amb aquell dolor contingut que encara no s’ha paït. Poc després, unes malles llampants van servir per conèixer la veritable vocació de la veïna, sentida però mai abans confessada, d’haver esdevingut actriu. Així, peça a peça, pinça rera pinça, es van anar coneixent, i al cap de moltes rentadores havien après tantes coses de l’altre que semblava que haguessin compartit mitja vida plegats.

Sense parlar-ho explícitament, el veí i la veïna havien incorporat unes normes de funcionament que només ells dos coneixien i que respectaven escrupulosament; per ella quedaven les cordes de l’esquerra; per ell, les de la dreta. No hi havia dubte d’on estendre quan un pujava al terrat, i no hi havia perill tampoc de trobar-se amb l’espai ocupat. Un codi no escrit de solidaritat també s’imposaria; un inesperat núvol podia comportar l’operació immediata de retirada i, seguidament, portar la roba al veí o veïna absent en aquell moment. Si un cop de vent feia voleiar alguna peça estesa, també el veí present correria a atrapar-la independentment de qui en fos el propietari. La rentadora del dissabte es va convertir en una cita ineludible i alguna mala llengua podria atrevir-se a dir que aquestes trobades domèstiques van començar a ser fins i tot anhelades. D’aquesta manera, penjant i despenjant històries, la vida va transcórrer plàcidament al terrat. I així hauria continuat sent si un bon dia no hagués passat un fet del tot inesperat.

En aquella ocasió, ella va arribar primer, com sempre amb el seu cubell verd ple de roba humida i el cistell de pinces penjat al braç. Se’n va adonar a l’instant: uns llençols grocs voleiaven, decidits, damunt les seves cordes d’estendre, aquelles que li pertocaven i que sempre restaven buides fins que ella arribava. La veïna del quart segona va romandre immòbil uns instants. Aquells llençols no podien ser de cap manera del veí; no sols perquè ell no els hauria comprat mai, uns llençols de color canari, sinó perquè, per damunt de tot, ell mai els hauria estès a les cordes que no li tocaven. Algú altre ho havia fet. Però qui? Qui havia gosat trencar la pau del terrat? La veïna va estendre com va poder la roba d’aquell dissabte i se’n va tornar a casa amb una estranya sensació al cos.

L’endemà, la veïna va caure malalta. Va passar la setmana sencera al llit, sense esma de fer cap tasca domèstica, ni tan sols posar una rentadora. Però, cada vegada que sentia un soroll a l’escala, per petit que fos, corria cap a la porta i mirava per l’espiera amb l’esperança d’atrapar el nou inquilí del terrat, aquell o aquella que s’atrevia a estendre la roba a un lloc que no li pertanyia. Tanmateix, en tots aquells intents tan sols va poder veure baixar les escales alguns veïns que sortien a treballar, acompanyaven els fills a l’escola o tornaven de comprar amb el cabàs ple.

La setmana va transcórrer sense pena ni glòria i la veïna, finalment, es va recuperar. En arribar el dissabte, va posar per fi una nova rentadora i va enfilar les últimes escales de l’edifici, feixugues i plenes de pols; va posar la clau al pany rovellat, va empènyer la porta amb força i va sortir al terrat, amb el seu cubell verd i el cistell de pinces penjat al braç. Tremolosa, va treure el cap amb cautela, tement que es pogués repetir l’escena de la darrera vegada. No li va caldre donar més d’una passa per confirmar la seva por: les cordes del terrat tornaven a estar plenes de roba estrany, en aquest cas mitjons de tots colors i estampats, perfectament aparellats i barroerament penjats a les cordes del veí, malgrat que cap d’ells era seu. De seguida la sorpresa va donar pas a l’enuig.

Tot d’una, va aparèixer ell, el veí del tercer quarta, amb el cabell encara moll i un ampli somriure als llavis. Ella va respirar alleugerida, com si ell hagués de solucionar aquella inesperada situació. Però, lluny d’això, es va limitar a preguntar, amb to burleta, si podia compartir amb ella les cordes d’estendre. Ella no donava crèdit. Com podia prendre’s tant a la lleugera aquella invasió de la intimitat? Com podia en un instant trencar les regles del petit univers que tots dos havien creat? Desencaixada, va acabar d’estendre la roba en un inusual silenci i va marxar amb un sec adéu que deixava palesa la seva ofensa. El veí, que aquell dia tenia altres maldecaps, no hi va donar importància i va continuar estenent amb cura els seus mitjons negres al costat dels virulats.

Abans de tornar a sortir al terrat, la veïna va mirar a un cantó i l’altre per assegurar-se que estava desert. Tot seguit, es va dirigir amb fermesa cap a la roba estesa, aquesta vegada amb el cubell buit. No va dubtar ni un instant. Decidida, va anar arrancant de la corda un mitjó de cada, al temps que els llençava amb ràbia dins el cubell. Les pinces s’anaven desplomant sense miraments. I allà van quedar, al terra del terrat, sota una tira estesa de mitjons ja desaparellats per sempre. Alguns foscos, d’altres de color, però tots ells orfes, separats del seu germà bessó.

En acabar, la veïna va contemplar, orgullosa, el resultat de la seva acció. Ja se n’anava quan de sobte alguna cosa va cridar-li l’atenció: en un extrem de la corda, penjada amb pinces de fusta, hi havia la vella samarreta d’Islàndia, aquella valuosa peça còmplice d’una intimitat que ja quedava tan lluny. S’hi va atansar amb parsimònia i, quan la va tenir just al davant, la va observar uns instants com qui es troba una fotografia del passat. Finalment la va despenjar i se la va posar a l’espatlla, va fer mitja volta i va tornar cap a casa amb un somriure als llavis.

La veïna del quart segona es va perdre la cara que va fer el veí quan va descobrir que havia desaparegut la seva estimada samarreta islandesa. Tampoc va poder veure l’expressió d’esglai de la nova inquilina quan va descobrir tots els seus mitjons desaparellats. Tanmateix, va imaginar aquestes situacions des del menjador de casa seva, fregant-se les mans amb delit. Però allò que la veïna no va preveure és que tots dos pujarien al terrat al mateix temps i compartirien aquell moment de neguit; que aquella trobada fortuïta i estranya els uniria d’una manera especial; que entre ells naixeria una curiosa complicitat que potser seria la llavor d’alguna cosa més. Es va perdre, doncs, aquella primera trobada al terrat entre el veí del tercer segona i la nova veïna del segon tercera, i de la mateixa manera es perdria totes les seves trobades posteriors, sempre clandestines i a hores intempestives per tal de no coincidir mai més amb aquella veïna solitària i malaltissament gelosa. Des d’aleshores, la veïna del quart segona, cada dissabte al migdia puja al terrat, com sempre amb el seu cubell verd i el cistell de pinces penjat al braç, i estén la roba tota sola.

(Del recull de relats “Tisora, pedra, paper”, 2012)