En el marc de la clausura de l’expo “Jugar amb foc” al Museu de la vida rural de la Fundació Carulla, el 19 de juny passat vaig presentar Relats de foc, una proposta de relats orals amb el foc com a protagonista, escrits per a l’ocasió i explicats per mi mateixa. La idea que hi ha al darrere és descobrir el foc com a font d’inspiració i alhora d’expressió, trobant-lo també en moltes expressions del nostre llenguatge quotidià. Un conjunt de 10 històries narrades en un entorn privilegiat. La vetllada va cloure amb el concert de l’Electrica Dharma i el seu disc Flamarada.

A continuació, podreu llegir un dels relats.

LA MÀ AL FOC

Va passar la vigília de casar-nos. Ell i jo estàvem escalfant-nos al costat d’un foc ben viu, comentant tots els detalls de l’endemà -el gran dia!-, quan de sobte ell va dir…

– Posaries la mà al foc per mi?

Me’l vaig mirar divertida, sorpresa que em fes aquesta pregunta a aquelles alçades.

– És clar – vaig dir- Jo confio plenament en tu.

– D’acord, doncs… posa-la.

– Què?

– La mà al foc, En senyal de confiança. Si confies en mi, no et cremaràs.

D’entrada vaig riure de l’ocurrència.

– Quines coses de dir!

– No dius que sí que posaries la mà al foc per mi? Doncs fes-ho, va insistir.

Aquest segon cop ja no em va fer tanta gràcia. Semblava que ho deia seriosament!

– La confiança absoluta en algú és això: posar la mà al foc sense por a cremar-se.

I mentre deia això, l’espetec de les branques cremant augmentava.

– Però jo… a mi no em cal – vaig afanyar-me a dir. – Jo confio en tu, sense necessitat de…

– Cremar-te? M’estàs dient que si poses la mà al foc, et cremaràs?

Va ser així com em vaig adonar que m’estava a punt de casar amb un pirat! Afortunadament encara hi era a temps. Li vaig dir ben clar: ja no em volia casar. Ell em va mirar desafiant i va desaparèixer en la foscor. I en aquell immens foc que encara flamejava, vaig anar cremant tots els nostres records i les nostres il·lusions.