RECONEGUEM-LES

Em trobo repassant, un per un, els dibuixos que acabem de despenjar de la Plaça de les Dones del tèxtil, l’endemà del 8 de març. Dibuixos de nens i nenes de totes les edats homenatjant una dona significativa a les seves vides; reproduccions simbòliques de mares, tietes, àvies, germanes, cosines, mestres o amigues, i fins i tot de dones que no coneixen però de qui algú els ha dit que són importants per alguna raó. En algun cas, els dibuixos van acompanyats d’una frase, que ara m’entretinc a llegir amb curiositat; paraules senzilles, al nivell del cicle inicial que tinc a les mans. “Aquesta dona és significativa per mi perquè em cuida”, diu una frase de lletres descompensades; “… perquè m’ensenya”, es llegeix en una altra; “perquè m’estima” conclou una més. Missatges que m’entendreixen mentre planxo amb la mà alguns dels fulls rebregats per les inclemències de l’exterior. Encara noto les vibracions del dia anterior en contemplar les grades plenes de dibuixos infantils de dones sota un lema clar: Reconeguem-les. Una acció que havia nascut de la Coordinadora de comissions de gènere de les Afes del Masnou. Penso aleshores en això que hem aconseguit aquest grup de mares –i algun pare-, i que tot neix d’una tarda de diumenge en què un reduït grup de dones de diferents escoles ens trobem a la platja i parim una idea. Penso en les companyes de la comissió de gènere, amb qui hem treballat colze a colze amb un objectiu comú. I m’adono que totes elles han estat molt significatives per mi durant aquest darrer temps.

Segueixo pensant en les dones significatives que m’han envoltat últimament. El dia abans havia fet, per primer cop, un bolo virtual amb gran complicitat de l’actriu -i ja apreciada companya-, i de la regidora que ens va donar el cop de mà. Em ve al cap que aquesta proposta va ser possible gràcies a la tenacitat de dues dones sempre disposades a apostar per la cultura local. Penso en el club de lectura on la setmana anterior vam emocionar-nos juntes i en la sororitat que hem generat amb el temps totes plegades. En totes les companyes a qui sovint demano consell, i en les que em llegeixen i m’opinen, generoses i altruïstes, regalant-me el seu temps i reflexió. Penso en les dones creatives amb qui he compartit tres mesos de taller i il.lusions, i en la que ha vetllat per tirar endavant la nova residència literària. Penso en les amigues amb qui cada dissabte comparteixo caminada i crònica de la setmana. I en les que per fi veuré i abraçaré, ara que acaba la limitació de mobilitat. Penso en totes aquelles amb qui gestionem quotidianitats del dia a dia. I en les que fa temps que no veig però que hi són, i sento. Penso en les dones absents que també m’han marcat. Penso en les més properes, les de sang: la mare i la germana – la meva font, el meu referent-. I penso en la meva filla i en la dona que algun dia serà. També d’ella n’he contemplat el dibuix recuperat d’aquesta exposició fugaç. Sota el “mama” que li atorga títol, s’hi intueix un “Gràcies” en lletres irregulars. Una paraula que es repeteix en molts d’altres dibuixos que ja esperen a ser retornats. I somric. Quantes dones immortalitzades en aquesta pila de paper.  Quan reconeixement merescut. I que bonic, i necessari, poder-lo fer.