Sóc pacífica. No m’agraden els combats. Però quan aquests són basats en la paraula, el joc i el teatre, la història canvia radicalment i me’n torno totalment fan. Aquest any torna el Torneig de dramatúrgia de Temporada Alta, basat en diferents combats entre vuit dramaturgs catalans. Aquí va una petita crònica del primer, en què vaig participar amb l’escriptor Gerard Guix. 

Un quart de tres de la tarda. Aquesta és l’hora a la que hem d’acudir al punt de Barcelona on ens ha convocat l’organització del Torneig. Ens recollirà en Carles amb una flamant furgoneta de Temporada Alta, en una cantonada del carrer Girona, si bé la coincidència amb la ciutat de destí és pura casualitat. Els primers en arribar som, puntuals, els dos contrincants. Ens somriem amb alegria i segurament també amb aquell puntet de neguit. En Gerard Guix i jo ens havíem conegut tan sols uns dies abans, a la roda de premsa del festival que es va fer a la Fàbrica Damm i on vam acabar fent una cerveseta plegats. Qui seran els nostres actors?, ens preguntem. Ni ell ni jo sabem encara qui interpretarà la nostra història, i aquesta és una de les gràcies del joc. Acte seguit, apareixen l’actriu Mamen Duch i l’actor Martí Salvat, tots dos amb ganes de l’experiència i disposats a passar-ho el màxim de bé. Per característiques del text, no hi ha dubte que aquesta parella actoral serà l’encarregada de llegir el text del Gerard, que es mostra satisfet amb el repartiment. De seguida em desvetllen els noms de qui llegirà el meu i a qui coneixeré poc després: seran l’Aina Clotet i el Norbert Martínez. No puc estar més contenta. L’elecció em sembla ideal.

La Mamen Duch, el Gerard Guix i el Martí Salvat.

El Norbert Martínez, l’Elisenda Guiu i l’Aina Clotet.

Arribem a Girona. El cor se m’eixampla. Aquesta ciutat té alguna cosa que enamora, una atmosfera que em fa sentir sempre ben acollida. Ens aturem davant la Sala La Planeta, quina alegria! Ens reben el Narcís i la Luz, que ja ho tenen tot a punt, i coneixem el Lluís, que ens prepararà la part tècnica. I, ara sí, conec personalment l’Aina i el Norbert. Presentacions oficials de tots. Retrobament en algun cas. Tots estem contents. Però no hi ha temps per perdre. Són dos quarts de cinc de la tarda i a les set s’ha d’obrir sala. Tenim tan sols aquest parell d’hores i escaig per poder assajar: per explicar l’autor tot el que pugui als seus actors, que van rebre el text tan sols fa uns dies i per donar-los quatre indicacions per fer-ne una lectura amena… Tot plegat, una bogeria… Però no hi ha res com treballar amb bons professionals, que tan sols llegint un parell de cops el text en tindran prou per aixecar-lo amb gràcia. Sense adornar-nos-en, arribem a les set de la tarda. Jaaa??? Hem d’anar plegant… Comencen els nervis de debò. A la porta del teatre ja hi ha gent! Poc després començarà a formar-se una cua cada vegada més llarga… d’aquelles que recorden grans estrenes teatrals. S’obre taquilla. Comença a omplir-se una llista d’espera. Són alguns dels incondicionals que s’han quedat sense entrada, les quals van volar el primer dia de posar-se a la venda. D’altres es van assegurar de seguida de tenir-la: són veterans espectadors i comenten edicions anteriors des del carrer. Fa goig de veure!

I comença la festa… vull dir, el torneig. Avui és un dia especial, no sols perquè s’enceta una nova edició sinó perquè serà el comiat de la Cristina Clemente, que en les edicions anteriors havia fet de divertidíssima mestra de cerimònies i que ara passarà el relleu a la Clàudia Cedó, guanyadora del torneig de l’any passat. Només sortir a l’escenari, la platea arranca entusiasmada amb riures i aplaudiments. El personatge de la Cris és ja un clàssic. I des d’aquest paper, dóna alguns “consells” a la nova presentadora. El públic, amb les dues a escena, està xalant d’allò més. I arriba gairebé a punt d’èxtasi amb la irrupció a l’escenari del Jordi Casanovas, primer presentador del torneig i pare d’aquest invent que ja ha donat veu a 48 dramaturgs catalans. Moment memorable. Els que ens ho mirem des de darrere el teló creiem que ja res després farà tant de riure. Però els agraïm que ens deixin el públic tan ben preparat. La presentació continua i ens criden a nosaltres, els dos dramaturgs que competim: Guix versus Guiu. Vindrà d’una lletra…

Primera peça: L’amor ens destrossarà una altra vegada. Mamen Duch interpreta una dona d’uns quaranta cinc anys vinculada al món editorial que s’obsessiona amb un jove escriptor de vint-i-cinc, interpretat pel Martí Salvat. La relació que s’estableix entre ells és cada vegada més surrealista, fins a límits insospitats, degut a l’obsessió d’ella, un personatge molt curiós i inquietant… basat en un cas real! Després d’un petit descans comença la segona peça: No es un adéu. L’Aina Clotet representa una oradora de cerimònies laiques que ha d’entrevistar el familiar d’un difunt, interpretat pel Norbert Martínez. Tanmateix, l’entrevista anirà encaminant-se cap a una banda inesperada. En aquest cas, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència!

És moment de la votació. El públic deixa la seva butlleta en una urna i se’n va a prendre una cervesa gentilesa de Damm, mentre comenten la jugada i, en alguns casos, obren fins i tot “tuppers” que s’han emportat de casa. La veterania és un grau, i alguns saben que amb la panxa plena tot es veu més clar. Finalment… arriba el moment de veredicte. La Clàudia Cedó ens torna a cridar, al Gerard i a mi, i un cop a l’escenari ens agafa de les mans. Tranquils, no dirà el nom del guanyador de seguida, ens farà suar… El públic riu i s’apiada -o no- de nosaltres… “Com els fa patir!”, exclama algú altre, divertit. Qualsevol dels dos podríem guanyar, però ja se sap, en un combat, tan sols s’aixeca un puny… En aquest cas la sort va somriure a una servidora, i tot seguit el contrincant em va donar, somrient, la mà. I és que tot plegat és un joc. Un invent molt ben parit. Ara, a esperar què passa en els propers combats. Hi ha dues semifinals i la gran final. Tornarà a haver-hi un punt de trobada, una furgo, una presentació, un assaig fugaç, uns riures, uns nervis, unes mans suades, una cervesa amb tuppers, unes votacions i un veredicte. Sigui com sigui, la gràcia és haver arribat a pujar al ja clàssic ring gironí. Tot un plaer per algú a qui no li agraden els combats… excepte aquest en què sempre guanya la paraula.

Més info del VI Torneig de Dramatúrgia Catalana

Més info de l’escriptor Gerard Guix