Una de les moltes coses boniques de veure créixer la meva filla és observar el seu primer contacte amb tot allò que va fent i descobrint i veure com flipa amb elles. Probablement un dels seus primers grans descobriments va tenir lloc la primera vegada que es va veure les mans i va adonar-se que podia jugar amb elles. La seva expressió de sorpresa era comparable a la que deuen fer els grans inventors en adonar-se que un invent seu funciona. I la primera vegada que va veure estripar un paper fins a fer-lo miques, va entrar en un atac contagiós de riure que una mica més i no l’explica. Després van venir les més típiques i ressaltades primeres vegades, com les primeres farinetes, el primer bany o els primers passos que va fer sola (concretament, davant les escales d’una església que hi ha prop de casa, anant cap al mossèn, que sortia en aquell moment. Petit homenatge inconscient a la seva besàvia, vaig voler creure). El cas és que des d’aleshores ha estat un no parar de fer coses per primer cop: cantar, menjar xocolata, contar fins a deu… Anar al teatre, al cinema, a la muntanya… Pujar a un cavall, a una atracció de fira, a un avió… Beure amb una canyeta, bufar espelmes, tocar neu… Així, sense parar, i sempre amb aquella emoció que la caracteritza.

Jo, mare ufanosa, observo aquestes petites descobertes, divertida i alhora, per què no dir-ho, amb un punt d’enveja. Penso què bonic tenir encara tantes coses per conèixer per primer cop… I recordo algunes de les meves, molt llunyanes a les d’un nadó, i molt llunyanes ara també en els meus propis records. Aleshores m’adono que, a partir de certa edat comencen a haver-hi més “últimes vegades” que no pas primeres. I no ho dic des de la vessant melancòlica amb pessimisme, sinó des de la veu de l’experiència que ha après: aquella que em fa dir que per tal cosa no hi vull tornar a passar; dir que és l’últim cop que ho faig, l’últim cop que em passa, l’últim que no dic que no. Ja ho diuen que l’experiència és un grau i, al meu parer, si alguna cosa s’aprèn amb els anys, més enllà del que vols, és sobretot el que no vols. Però també és cert que l’experiència em diu que l’home ensopega tot sovint amb la mateixa pedra, i que hom mai pot dir fermament “últim cop”, de la mateixa manera que no pot dir que no li queden encara altres primeres vegades. Vull creure que d’unes i altres, encara me’n queden bastantes. Però sobretot vull creure que amb algunes d’elles podré flipar tant com ho fa ella ara.