1. PRIMERA PART. QUAN ALLÒ ABSTRACTE ESDEVÉ PROPER.

Que tard o d’hora tots hem de morir, tots ho sabem. Ho sabem però no hi pensem. No hi volem pensar. Un verb -morir- o un substantiu –mort-, que no van amb tu. Fins que un dia, en alguna de les seva formes, la paraula truca a la teva porta.

– El pare s’està morint.

Ho verbalitzes. T’ho verbalitzen. I és aleshores quan ajuntes subjecte i predicat: un nom propi amb aquell verb, fins aleshores llunyà.

El pare es morirà aviat.

No qualsevol pare. El teu. Aquell que veus gairebé cada dia, que hi és sempre. Aquell que t’estimes i et posa nerviosa a parts iguals. Aquell que potser està carregat de defectes i ara en recordes totes les virtuts. El teu.

Ja sabies que el pare estava malalt… Aquesta – la mort – era una possibilitat. Sempre ho va ser. Però no hi pensaves. No hi volies pensar.

Fins que un dia, et diuen – la mare, la doctora, la Medicina- que no hi ha res a fer. Després de tres anys lluitant contra un monstre de sis lletres, ell i sobretot ell però també els que l’envoltàvem, havia arribat el moment de llençar la tovallola; una conjunció verbal que no he suportat ni suportaré mai. Llençar la tovallola…

Més endavant sabria que així ho hauria verbalitzat ell a la meva mare:

– Això vol dir que ja soc un desnonat?

Desnonat de la vida. Així es va sentir quan els metges van dir-li que no hi havia res més a fer.

Recordo perfectament l’última visita a l’oncòloga. La veritat és que la mare era qui havia acompanyat sempre el pare a la consulta, però aquell cop, sabent tots que seria el darrer, vaig voler-los acompanyar jo també.

– Ella és la doctora Laios.

– Per fi et –la- conec.

N’havia sentit a parlar tantes vegades! A casa era més famosa que qualsevol celebrity – de fet, la doctora Laios és, i serà sempre, la nostra particular celebrity-. I allà a l’hospital vaig trobar-hi una noia molt més jove que jo -que això sempre sorprèn, i cada vegada passarà més sovint, ja que jo seré més gran-.

Recordo la seva mirada, carregada de tristesa. No deu ser fàcil dir que no hi ha esperança.

– Cuida de la teva mare. I prepara la teva germana abans que arribi i el vegi.

Conscient del canvi físic que havia patit el pare i de l’impacte que ens podia produir, ella, algú aliè a la família, sabia perfectament què ens convenia. Aquesta metgessa, la seva tendresa, la seva empatia, em va commoure. En acomiadar-se va abraçar-me amb calidesa. Però l’abraçada de força aclaparadora era la que rebrien la mare i el meu pare. Estava clar que allò era un adéu. Un adéu avançat que tots hauríem d’anar paint.

*Fragment del text autobiogràfic dedicat al procés d’acompanyament i dol en la mort del meu pare. “Ocàs, monòleg d’una veu òrfena”