Hi ha mirades que maten. Que et volen fer mal sense violència ni paraules. Són mirades que tot sovint amaguen amargor, nervis, frustracions… i que quan topen amb la teva hi deixen anar tota la recança acumulada. Per què, sinó, una mirada amb tant d’odi per una simple maniobra inoportuna de cotxe o per un frec a frec de colze involuntari tot creuant el carrer?

Hi ha mirades que maten. Per la tristesa que acumulen. Perquè veus en aquells ulls molt de sofriment, de tot allò que desconeixes però imagines, que mai podràs arribar a saber del cert. Però hi és. T’ho diu la seva mirada i els solcs que l’envolten. Hi llegeixes que el camí no ha estat fàcil. Que encara no ho està sent. De vegades intueixes un “ja no puc més!” i d’altres et fan entendre que allà continuen, perseverant.

Hi ha mirades que maten. Per la passió que desprenen. Per tot el que t’estan dient sense verbalitzar un sol mot, tan sols amb l’energia que irradien i que t’encomanen. Perquè et sacsegen per dins, et desperten de cop, et fan vibrar quan menys t’ho esperes. Mirades que t’enduries a casa i, un cop allà, deixaries anar perquè et tornessin a matar.

Hi ha mirades que maten. Per la seva tendresa. Perquè et commouen tant que fins i tot per excés de bellesa et poden arribar a fer mal. Mirades molt profundes. Com la de l’avi en rebre un somriure, o el nadó una carícia. La mirada de l’agraïment, de la protecció, de l’amistat, de l’amor… Mirades per les que moriries una vegada i una altra.

I n’hi ha amb les que senzillament connectes. No sabries dir per què, però t’hi has ben entès. Podria ser fins i tot una mirada animal, això tant hi fa. L’important és que t’agrada allò que aquella mirada desprèn. Et fa sentir bé, hi estàs a gust, hi agafes confiança, t’hi quedes i somrius. És aleshores quan notes que la pupil·la que contemples es fa gran. I la teva, segurament, també.