** En motiu de la diada de Sant Jordi, el portal La Conca 5.1 va publicar el següent relat; autoria d’Elisenda Guiu i il·lustrat per la Laura Peiró Aguaron. 

                                                                                     L’OCASIÓ

Va ser en aquella situació, envoltada de caixes d’embalar sense obrir i de parets blanques i despullades, que va sentir la necessitat de prendre una copa de vi. De seguida va pensar que d’on la trauria, si a la seva nova casa encara no hi havia cap indici de vida alimentària i, menys encara, de beguda. Però tot d’una es va recordar d’una ampolla que havia carregat amb la resta de pertinences en el nou trasllat. Aquella ampolla amb el seu nom a l’etiqueta, que el seu pare li va regalar en complir la majoria d’edat i que ella havia guardat durant anys esperant l’ocasió ideal per obrir-la.

La primera oportunitat va arribar poc després de rebre l’obsequi. Acabava de fer l’amor amb aquell noi d’un curs superior que ja feia temps que li agradava i ella havia quedat amb la seva amiga per explicar-li-ho. Havia previst encetar el gran vi; donar aquella notícia bé s’ho valia. Però just abans que pogués dir res, l’amiga li va deixar anar que ella també se n’hi havia anat, al llit amb ell, i que n’estava ben enamorada. La nit va acabar amb plors i amb la seva primera gran decepció, però per sort havia rebut l’impacte just abans d’obrir l’ampolla, que es va endur novament cap a casa, acompanyant el seu disgust.

La següent ocasió vindria amb la seva primera feina, o si més no això és el que ella creia; tenia claríssim que en arribar a casa brindaria amb els seus companys de pis per aquella esperada oportunitat laboral. Però la realitat va ser que va entrar per la porta furiosa, de tan malament com li havia fet passar el seu cap, algú amb qui no s’hi entendria mai. Afortunadament, de seguida va poder canviar de feina i, de fet, en tindria moltes més, de manera que començar-ne una de nova va deixar de ser una ocasió especial i, per tant, poc mereixedora del gran vi.

Amb el temps, també canviaria d’habitatge vàries vegades i van aparèixer moltes noves oportunitats per obrir aquella ampolla. De companyia, no n’hi faltava; sempre organitzava sopars amb família, amistats, parelles, amants, visitants, i va estar temptada moltes vegades d’encetar-la… Però sempre hi havia alguna cosa que feia els seus convidats poc mereixedors de l’ocasió. Qui no tenia un all tenia una ceba; o parlava massa fort, o massa de sí mateix, o vestia massa estrident, o li agradava la música Tecno, o votava un partit de dretes… Una vegada, va estar a punt d’obrir-la amb una nova veïna que li va portar un deliciós pastís, però en el moment que la va veure agafar la copa barroerament per la part ampla, s’ho va repensar i es va fer la despistada fent veure que no trobava l’ampolla. Finalment, van acabant brindant amb cervesa que, per més inri, no estava prou freda.

Quan va decidir ser mare pel seu compte malgrat no tenir parella, va pensar que aquell era un gran moment per beure el millor vi, però la veritat és que durant l’embaràs va estar molt obsessionada en cuidar-se, i quan va néixer la criatura, tampoc li va semblar el moment idoni per beure, ja que l’alletava. Fa tant de temps ja d’això… La seva filla s’ha fet gran i no fa gaire se n’ha anat a viure a un altre país… Per aprendre anglès i aprendre de la vida, va dir-li. És per això que ella ha canviat de casa; per començar una nova etapa, sense la nena, que ja ha deixat de ser-ho. I ara, al seu pis nou i tot mirant les parets despullades, se sent tan sola…

Així que, amb totes les capses per obrir, ara busca desesperadament l’ampolla La busca entre milions de coses, llibres, roba, estris de cuina… I, sembla impossible, però finalment la troba. Mai no hauria imaginat que l’estrenaria en aquest context. Però en té tantes ganes, que ja li és igual que aquesta no sigui l’ocasió ideal. Observa l’etiqueta que comença a esgrogueir-se. De sobte pensa que necessita un obridor, però afortunadament aquest cop el troba a la primera caixa. Obre l’ampolla, neguitosa, impacient… I en aquell precís moment fa un mal gest i… la tomba. El vi es vessa i s’escampa damunt la capsa que feia de taula i damunt del parquet encara no estrenat… Quina mala sort! Però encara en queda un culet. L’aprofita, el posa a la copa i se la porta als llavis… L’envaeix una forta ferum de vinagre. I tot seguit, l’escup. Està picat! No s’ho pot creure: tants anys guardant aquell vi… I resulta que s’ha fet malbé! Això és el súmmum de la desesperació.

Però ella, en la seva solitud, l’únic que desitja en aquest instant –encara- és un glop de vi… Tanca la porta darrere seu deixant enrere tot el desastre del vi escampat, a la recerca d’una botiga oberta… I vet aquí que només sortir de casa, veu una petita bodega a l’altra banda del carrer: només l’ha de creuar. És clar: encara no ha tingut temps de conèixer el barri! Però el fet que hi hagi una botiga com aquesta just davant de la seva nova llar li sembla un bon senyal. Hi entra. Una noia de mirada càlida s’hi atansa i li demana què desitja. Ella li diu que vol un vi, un de bo. La noia, amb un somriure murri, li diu que hi ha, com a mínim, tants vins bons com persones al món, i li pregunta què espera del vi que busca. Ella, sense rumiar-s’ho gaire, respon que no desitja res especial, tan sols estrenar el nou pis on acaba d’arribar -i on viurà sola perquè la seva filla se n’ha anat a l’estranger, sense importar-li gaire com ella se sent-. La noia, amb una nova mirada, sembla que l’entén. Seguidament li dóna la benvinguda al barri. I, com qui no vol la cosa, totes dues passen una bona estona parlant de vins, de terres i de nous inicis… A ella ja li ha passat el mal humor amb què havia sortit al carrer, i a la noia se li ha fet l’hora de tancar. Però no hi ha pressa, es diuen. I mentre una escull un vi, l’altra treu dues copes i li fa lloc al seu costat.