Comença un nou any i amb ell arriben també les valoracions de l’anterior, buscant allò bo destacable que l’any ha portat a nivell personal. Però aquest any sento més que mai que el balanç no pot ser al marge del que ha passat al meu país; per la trascendència del moment, per la gravetat dels fets, perquè encara hi ha tant per resoldre… Així és que enguany és un balanç difícil, tocat, estrany. I al mirar el 2017 enrere, m’adono que en ell hi ha dues meitats; la que arriba a l’estiu, en què primen els esdeveniments personals, i la que comença a l’agost, a partir del dia 17, quan la societat catalana va ser sacsejada pels atemptats de Barcelona, amb un terrabastall emocional que seria tan sols un preludi del que vindria després, amb l’epopeia surrealista per poder votar i tot el que això va desencadenar, abans i després. I si bé no tenen res a veure un i altres esdeveniments, des d’aquell primer dia molts tenim l’esperit colpit de forma constant. En alguns casos, també les conseqüències s’han materialitzat de forma directa, i en el cercle cultural molt especialment -ho comentava en un post anterior titulat “Confessions d’una escriptora en hores baixes”-. En aquest sentit, recuperar el control de les finances per part de la Generalitat podrà servir per reactivar també alguns dels programes ara aturats; recuperar l’optimisme potser també servirà per recuperar part del públic perdut darrerament a teatres i cinemes i a activitats culturals en general… Em costa parlar de tornar a la normalitat perquè crec que això no té sentit ara: després d’un Big Bang res torna a quedar de la mateixa manera. Així doncs, no faria servir aquests termes si hagués de verbalitzar el meu desig principal per l’any que comença. No, no demano tornar a la normalitat. Però voldria demanar que torni la llum. Que sigui un any lluminós. I això inclou, entre d’altres coses, viure en una societat justa de veritat.