Fa un temps vaig arribar a un lloc on només hi vaig un cop l’any i vaig demanar per aquell home tan amable a qui m’agradava saludar i xerrar-hi una estona -encara que fos tan sols un cop l’any també-. I de sobte m’ho van deixar anar: “Ah, no ho saps?”. “El què?” – vaig preguntar, amb aquella estranya sensació d’anticipar-me als mals auguris. “Fa uns mesos va tenir un infart”, va respondre’m algú que ja tenia la realitat assumida. En canvi, a mi em va agafar tan desprevinguda, donava tant per fet que allà hi seria, com cada any, com cada cop que m’apropava al seu lloc… que em semblava impossible que allò que sentia fos veritat. Però ho era. I ell ja no hi era.

En una altra ocasió, van ser les xarxes socials les que em van anunciar una trista notícia, quan una amistat comuna va penjar sobtadament una foto amb un “Descansi en Pau”. No podia ser que aquella frase acompanyés aquest rostre, semblava novament una 1010equivocació gegant. Si l’havia vist tan sols uns dies enrere i estava tan bé, i es cuidava tant i… Però alguna cosa havia passat. I no, aquella persona tampoc ja no hi era.

I un dia t’adones que aquestes batzegades no són tan inusuals. Un dia et parlen d’algú que estimes, i un altre dia d’algú que no coneixies però admiraves i potser fins i tot apreciaves. I ja no hi són. Vivim amb aquella lleugeresa de pensar que els protagonistes d’aquestes històries sempre són els altres. Però tu? Tu mai! D’acord, ningú pensa que és immortal, però… Qui pensa que ha de morir avui? Demà? D’aquí a un mes? Vivim amb aquella lleugeresa de pensar que viurem per sempre. Que els protagonistes d’aquestes tristes notícies sempre són els altres.