Reconec que sóc de les que perdo el temps penjant a Instagram fotos de coses que senzillament em criden l’atenció, sense cap més intenció ni missatge al darrere. Imatges que m’atrapen o que vull retenir, dic al meu perfil. De vegades són coses que en sí mateixes destaquen, i de vegades són foteses; certament pot ser qualsevol cosa; des d’una rajola a un racó de paret, passant per fulles, núvols, taules, cadires, barrets, etc. L’altre dia, tot caminat pel meu poble, vaig observar unes flors que sobresortien d’un mur d’una casa; em van cridar l’atenció perquè de lluny m’havien recordat a una mora gegant, i en apropar-m’hi vaig treure el mòbil i, ves per on, li vaig fer una foto; perquè sí, per captar el moment mora-flor i de pas recordar-me a mi mateixa que he de visitar l’oculista. En aquell precís instant passava una veïna del barri i em va mirar amb sorpresa; es va aturar al meu costat i em va etzibar: què hi ha? -volent dir, què hi ha aquí, que hi fas una foto?- Jo li vaig assenyalar -reconec que amb certa vergonyeta- la flor de la branca sobresortint que ella veu cada matí i ella, després d’un “ah” desubstanciat i un somriure burleta va continuar el seu camí. Era evident que, de tant petita cosa, la dona la trobava totalment prescindible. Però tot seguit jo vaig penjar la foto a l’instagram, faltaria plus, i vaig etiquetar-la amb el hashtag «lespetitescoses», que en el context de l’anècdota em semblava el més apropiat. Va ser un cop publicada ja, que vaig clicar el hashtag escollit i em vaig deixar seduir per l’immens món instagramer: tot d’una, sota aquell inofensiu títol, descobria infinitat de fotos, de caire ben divers. Era fantàstic veure la disparitat d’imatges: des de la meva flor, a una cervesa ben fresca, un bon escot o una estampa familiar… No m’hi vaig resistir i vaig seguir tafanejant: uns enamorats; un tobogan; una copa de vi; una floreta; un gat i el seu propietari; un pingüí de papiroflèxia fet amb la filla; un dibuix de la gosseta Laika; un dibuix de Hachiko, el perrito fiel; l’inici d’una cursa de 21 kilòmetres; una rialla; un selfie davant del mirall; la portada d’un disc d’en David Bowie; una salutació enmig d’unes immenses muntanyes; agafant aire a Cap de Creus; el dring de les lletres; el fum d’una xemeneia (“fum, de vegades som fum”); el programa d’El petit príncep al teatre; el Johan Cruyff Arena; uns cabirols de fusta; un plat de fideus tailandesos; uns caquis dalt de l’arbre; un espiadimonis; una formiga; el senyor Clorofil·la; una vespa blau cel; la samarreta d’en Messi posada; un collage de fulles; un para-sol; un tros de paper enmig del carrer… I podria continuar! Us ho recomano, com a exercici sociològic o senzillament tafaner. Poseu el citat hashtag i descobrireu tants conceptes del que són «les coses petites» com fotos trobeu etiquetades. És evident que cadascú entén a la seva manera quina són aquestes petites coses de la vida… I segurament aquesta és la seva grandesa! Reivindico seguir fotografiant-les, al bell mig del carrer o allà on sigui, encara que desperti alguna mirada d’incomprensió o un somriure burleta.