En motiu de l’estrena imminent d’Explica’m un conte, avui vull explicar breument la història de la història… O com va néixer aquest projecte, molts anys enrere, en un paratge privilegiat. 

Fa menys d’un any que es va publicar aquesta obra de teatre. Ho feia Arola Editors en la seva col·lecció Textos a part, una de les més boniques que conec, no sols pel seu contingut de teatre contemporani, sinó en aquest cas també pel seu aspecte: llibres de petites dimensions amb les cobertes de color cartró i el llom descolorit que li atorga un aire antic, sense ser-ho, i al mateix temps una estètica elegant. La primera presentació del llibre va ser a la Biblioteca d’Horta Can Mariner, que vam escollir per la seva especialització teatral. La vam fer amb l’editor, l’Alfred Arola, i l’actriu Mariona Casanovas, a qui havia demanat que llegís una escena per completar l’acte, però amb qui de seguida apareixeria molt més que això: la idea de dirigir-la ella mateixa. Posteriorment vaig presentar el llibre a Teià, aquest cop amb la complicitat del metge i director teatral Jordi Almirall i la mestra i “teatrera” Rosa Homs, i d’un munt d’amics que ens van acompanyar. Així es començava a materialitzar un projecte que havia nascut exactament deu anys enrere…

No sempre és fàcil o evident localitzar el moment precís del naixement d’una idea o d’una història. Però aquí no hi ha confusió possible, ja que l’escena que donaria peu a desenvolupar l’obra va ser escrita durant el primer Obrador d’estiu de la Sala Beckett, que va tenir lloc l’estiu del 2005. Va ser en un indret preciós de La Garrotxa, concretament a Argelaguer, en un curs que impartia el dramaturg francès Ahmed Ghazali i que havia de cloure amb una lectura de totes les escenes escrites durant la setmana. Recordo els nervis que això em suposava, potser per un cert pudor o per simple inseguretat, i més d’una nit me la vaig passar reescrivint l’escena una vegada rere una altra, fins a gairebé avorrir-la. Tenia la sensació que amb aquella no me’n sortia, però tot i així no la volia llençar. Me l’havia començat a estimar.

I l’escena va anar a parar dins del calaix, aquell on, en lloc de mitjons i calcetes o de bolígrafs i tisores, hi guardo diferents formes d’USB amb ves a saber quants arxius que esperen algun dia ser recuperats, retalls de diaris que somien algun dia ser llegits i fulls arrancats de llibretes amb notes a mà que volen ser desxifrades. Entre tot això, hi havia l’escena d’Argelaguer: un monòleg breu d’una infermera –que en l’obra final acabaria canviant de sexe-. Vaig modificar-la força, però en vaig conservar la idea. Potser sí que d’alguna manera va marcar la resta de l’obra, per exemple amb l’estructura d’escenes breus intercalades pels pensaments d’aquest personatge.

Em pregunto com l’hauria escrit ara, aquesta història. Segurament hi ha coses que des de la perspectiva actual canviaria, encara que sols sigui per la simple raó que al final allò que som a cada moment ens acaba definint també a l’escriure. Però per mi l’important va ser aconseguir posar un punt final, malgrat haver passat tant de temps i alguns intents fallits pel mig. Tot el que ha vingut després ha sigut un regal. Un d’ells, l’estrena el proper dissabte a un escenari després de l’emotiva prèvia que vam fer a Barcelona. Aquest cop, Explica’m un conte arriba al Teatre de Ponent, amb moltes ganes i amb la il·lusió que el viatge continuï.

+ info de les funcions a: http://www.teatredeponent.com/