Fa uns tres anys, vaig escriure la meva darrera peça de microteatre, que de moment segueix inèdita. Aleshores la fórmula de peces de teatre de 15 minuts encara no estava tan explotada com en l’actualitat i jo sempre n’havia sigut fan, des dels seus inicis. A nivell personal, la meva filla ja no era tan nadó i jo m’animava cada cop més a sortir. En una de les primeres sortides, em vaig adonar de com de patidors podíem ser uns pares novells deixant en mans d’algú altre la nostra primera i única criatura. Vaig voler riure’m una mica de mi i dels pares i mares exagerats en el patir, i en va sortir aquesta història que retrata una parella que surt a sopar per primera vegada sense el fill, el qual deixen en mans d’una “encantadora” cangur. Vaig titular la peça com La nit del conillet, ja que aquest animaló hi tenia un paper destacat… Per cert, poc després arribaria un gran èxit que es diria precisament Conillet (de Marta Galan), una proposta que em va encantar i que, si bé no té res a veure amb aquesta altra que explico, sí que és veritat que la coincidència de títols em va fer planrejar si havia de canviar el meu. Però finalment, vaig mantenir títol i animal: el conillet Quimet segueix sent el fetitxe de l’absent protagonista. A continuació, un fragment d’aquesta obra breu que espero que encara es pugui escenificar. Si voleu saber com continua, només m’ho heu de demanar. 😉
LA NIT DEL CONILLET
L’espai: a l’esquerra, un petit taulell simula la cuina. Hi ha un biberó, llet en pols, cereals, Epiretal, Dalsy, un termòmetre… Al mig, un sofà o butaca, ple de peluixos, simula el menjador; hi ha un cotxet o bressol de nadó amb un suposat nadó dins, i, al costat, una palangana amb aigua. A la dreta, una taula parada i 2 cadires simulen un restaurant romàntic.
Entren a escena, per aquest ordre, la Mare, el Pare i la Cangur i van cap al taulell.
MARE.- Aquí tens la tetina i el biberó ja escaldats.
CANGUR.- Ah, molt bé…
MARE.- L’omples de Solan de Cabras fins a cent cinquanta mil·lililtres…
PARE.- (Amb el biberó a la mà) Veus que hi ha una ratlleta on posa cent cinquanta…?
CANGUR.- Ahà…
MARE.- Doncs l’omples d’aigua fins aquesta ratlleta… i l’escalfes.
CANGUR.- Al microones?
PARE, MARE.- Noooooo!
MARE.- Res de microones! Poses el casso al foc.
PARE.- Foc baix i poca estona.
MARE.- Sí. Que no s’escalfi gaire, que es podria cremar la llengua.
PARE.- Exacte. Que estigui tebiona.
CANGUR.- Ah, molt bé.
MARE.- Ni massa calenta ni massa freda.
CANGUR.- Ahà…
PARE.- I si s’ha escalfat massa, n’afegeixes una mica.
MARE.- Però tampoc massa.
PARE.- No! Només una mica.
CANGUR.- Vale, vale…
MARE.- Quan l’aigua estigui calenta, hi poses cinc cullerades de llet en pols.
PARE.- (Treu una cullera de plàstic) D’aquesta cullera, que és la mida exacta.
MARE.- I llavors en poses dues d’aquests cereals.
PARE.- Ocho cereals… Veus?
MARE.- No et confonguis amb aquests altres…
PARE.- Ocho cereales con miel.
MARE.- … que són massa dolços per prendre a la nit.
CANGUR.- O sigui: que poso cinc cullerades de cereals a…
PARE / MARE.- Noooo!!!
PARE.- Cinc de llet…
PARE I MARE.- Dues de cereals!
CANGUR.- (Acollonida) Perdó…
MARE.- Ho remenes bé…
PARE.- Sacsejant, saps? (Fa el gest) Zas-zas-zas.
Pausa.
MARE.- Sí, carinyo, segur que aquesta noia sap què vol dir sacsejar.
PARE.- Per si de cas…
MARE.- Poses la tetina… i ja està!
PARE.- És molt fàcil; jo sempre ho faig!
MARE.- Exacte: és molt fàcil.
Pausa.
CANGUR.- I a quina hora li dono?
MARE.- D’aquí a… (mira el rellotge) vint-i-set minuts.
CANGUR.- A les nou?
PARE.- Nou i dos.
MARE.- T’ho hem deixat apuntat aquí.
CANGUR.- D’acord…
MARE.- També t’hem deixat uns quants xumets.
PARE.- El llença a cada moment, llavors no el troba… i s’emprenya, clar.
La mare etziba una mirada matadora al pare:
MARE.- Has de dir aquesta paraula tant lletja parlant del teu fill?
PARE.- I com vols que ho digui sinó?
MARE.- “S’empipa”.
PARE.- (A la cangur, empipat) Doncs llença sovint el xumet i si no el troba s’em-pi-pa.
MARE.- Millor, gràcies.
CANGUR.- Perfecte!
PARE.- Gràcies.
CANGUR.- Vull dir que n’hàgiu deixat més d’un.
MARE.- És clar: Set al seu llit i quatre al menjador.
PARE.- “Rinyu”, i al primer calaix n’hi ha dos més.
MARE.- Sí. Sí. Dos més.
CANGUR.- És clar. Per si de cas.
MARE.- Aquí tens una palangana amb aigua estèril…
PARE.- Perquè el xumet no agafi microbis.
MARE.- Si tot i dur el xumet plora, el gronxes, molt suau.
PARE.- Sí, molt suau: Xeix, xeix, xeix…
PARE, MARE.- Xeix, xeix, xeix… (Amb moviment de pèndol) Xeix, xeix, xeix…
MARE.- I ja està.
PARE.- Aquest so, és “mano de santo”.
MARE.- Però si veiessis que plora molt, li poses immediatament el termòmetre.
PARE.- (Treu un i altre medicament, i amb to de pel·lícula d’aventures) Trenta set i mig: Epiretal! Trenta vuit: Dalsy! Trenta nou: agafes un taxi cap a urgències cagant llets!
MARE.- Amormeu… Cal dir-ho amb aquesta expressió?
PARE.- Au, va, no siguis tan marquesa. Ella m’ha entès.
Novament, mirada fulminant de la mare.
CANGUR.- Sí, sí…
MARE.- Però a priori, avui no té res, així que si plora molt, potser és només que ens troba a faltar.
PARE.- Mamitis i patits, ja se sap…
MARE.- I que és molt sentimental, amor.
PARE.- Ah sí, això també.
CANGUR.- Ja…
MARE.- Però en moments així, el Quimet sempre el consola.
PARE.- Ai, sí. El Quimet el consola molt.
CANGUR.- Ah…
MARE.- Sort en tenim del Quimet!
PARE.- I tant!
CANGUR.- I qui és el Quimet?
PARE, MARE.- El conillet!
MARE.- Ves a buscar-lo a l’habitació, papa.
PARE.- A l’habitació no hi és, mama, que l’he deixat aquí, entre el Mico i el Pelut.
MARE.- Doncs entre el Mico i el Pelut ara no hi és.
Comencen a buscar-lo. La Cangur, immòbil, els observa flipant:
MARE.- No l’hauràs deixat amb la Girafa-gafa?
PARE.- No, no.
MARE.- Potser l’has posat amb l’Elefant-nan….
PARE.- Que no, que no.
MARE.- Doncs a la repisa de la Nina Josefina…
PARE.- Que et dic que nooo.
MARE.- I segur que tampoc hi és, al cau del Gripau Blau?
PARE.- Ai, calla, em sembla que sí que l’he entaforat allà…
MARE.- Ah! Ho veus? Ja m’estranyava a mi…
PARE.- És que entre tanta bèstia per tot arreu un no sap ni on seure!
El Pare treu el Conillet de sota la butaca.
MARE.- (A la cangur) Menys mal, perquè sense el Quimet estàvem perduts…
PARE.- Voila: el Quimet. (Fa veu infantil) Hola, Clàudia. Sóc el conillet Quimet i no em tiro cap pet. Jejeje.
CANGUR.- Hola…
MARE.- (Vergonya aliena) És que li agrada molt fer rodolins…
PARE.- Bé, doncs… crec que ja està tot dit. Oi?
MARE.- Crec que sí. A quina hora tenim la reserva, carinyo?
PARE.- A les nou. O sigui…
MARE, PARE.- Dos minuts abans de l’hora del biberó!
CANGUR.- Per aquí tranquils, eh. Està tot molt clar…
PARE, MARE.- Segur???
CANGUR.- I tant! I tant. Aquest curset accelerat, m’ha anat de conya!
MARE.- Molt bé, Clàudia! Doncs per qualsevol cosa, ens truques. T’hem anotat els nostres números de telèfon en aquesta cartolina.
PARE.- I en un paperet a l’habitació.
MARE.- I a la pissarra de la cuina.
PARE.- I al mirall del bany.
MARE.- Però no et preocupis: anirà tot de meravella.
PARE.- Au, doncs, va, reina. Ens acomiadem del nostre petarró i anem tirant.
MARE.- Quina mania en dir-li petarró!
PARE.- Si és carinyós, dona!
MARE.- A tu t’agradaria que et diguessin cagalló, per molt carinyós que fos?
PARE.- Home, no és el mateix un petarró que un cagalló!
MARE.- Serà per tu, maco. A mi em semblen les dues coses del mateix mal gust! (A la cangur:) A tu no t’hi sembla??
CANGUR.- (Incòmoda) Doncs…
MARE.- A tu t’hagués agradat que et diguessin cagalló de petita?
CANGUR.- A veure… no.
PARE.- Carinyo… (Li dóna un cop de colze, referint-se a la cangur) Ho deixem estar?
MARE.- Millor.
Els dos van cap al bressol.
PARE.- Adéu, petarronet.
MARE.- Fins ara, amormeu.
PARE.- Els papes surten una estona a passar-ho bé, que també s’ho mereixen.
MARE.- No li diguis això! Que el vols traumatitzar?
PARE.- I què vols que li digui?
MARE.- Tresor nostre, avui els pares surten a celebrar el seu aniversari de casament, però això no vol dir que no t’estimin, perquè t’estimen més que cap altra cosa al món i sense cap mena de dubte tu ets el millor que han fet a la vida, i n’estan molt però que molt orgullosos! Però avui celebrem un dia importantíssim perquè, de no haver existit, no haguéssim arribat fins aquí i per tant ara no tindríem el tresor més gran de les nostres vides, que ets tu.
PARE.- Has pensat en escriure discursos pel president de la Generalitat?
MARE.- Faré veure que no t’he sentit. Som-hi?
PARE.- Som-hi. Adéu petarró.
La Mare li llença una mirada fulminant.
MARE.- Qualsevol cosa sense dubtar-hi, eh, Clàudia.
CANGUR.- Sí, sí…
PARE.- Que vagi bé, maca.
MARE.- I recorda:
PARE, MARE.- Xeix, xeix, xeix…
Surten de la sala. La Clàudia es queda sola.
CANGUR.- Buaaaa! Quin descans!!!
Els pares tornen a entrar a sala i van cap a la taula parada a un cantó de l’escena i que simula el restaurant. Es treuen la jaqueta i la deixen cadascú a la seva cadira. A partir d’ara, s’alternaran les dues situacions, la que té lloc a CASA, amb la Cangur, i la que té lloc al RESTAURANT, amb el Pare i la Mare. (CONTINUA)
Deixeu un comentari