Doncs no, a mi tampoc m’ha tocat el Gordo. Però val a dir que aquest any tenia molt poques probabilitats que em passés, per no dir que no en tenia cap ja que no havia comprat cap número –sempre hi ha algú que diu incloure’t en la llista de beneficiats, i amb això em dono per satisfeta-. Però el cas és que per un moment m’ha sabut greu no haver-ho fet, ja que al no comprar loteria nadalenca, més enllà d’esvair les probabilitats de rebre un bon pessic, se m’ha esvaït també la possibilitat de poder gaudir d’un moment únic molt especial: aquell instant en què divagues amb la idea que la sort et toca i en què comences a construir mentalment una realitat paral·lela molt poderosa. És increíble la capacitat de somiar, de fer-se pel·lícules, d’imaginar futuribles amb aquella ingenuïtat tan autèntica de la improbabilitat. Perquè una cosa és imaginar què faries amb tants milions, i l’altra és saber que t’han tocat. I bé, les dues coses tenen el seu què, és clar, però des de la vessant creativa, sens dubte la primera guanya. Què faries si et toqués a tu? Canviaries de vivenda? De vida? De prioritats? O potser no canviaries res? Amb qui voldries compartir-ho? A qui resoldries la vida? O t’oblidaries de tothom? Faries alguna cosa extraordinària per canviar aquest món fastigós? I així, una llarga llista de preguntes que et fan desenvolupar la imaginació com cap altre exercici d’escriptura. Ben mirat, penso que és un lait motiv ideal per a un taller literari, una bona premisa per començar un relat. Aleshores tindria gràcia que certament algú resultés afortunat i pogués continuar l’exercici creatiu: “Què faràs, ara que t’ha tocat?” Aixi, canviant el condicional pel futur immediat. Però potser en aquesta situació l‘interessat m’engegaria a pastar fang, llençant a l’instant el bolígraf a l’aire per córrer a fer el que sempre havia volgut. O potser allò que sempre havia volgut era precisament dedicar-se a escriure, i començaria una novel.la amb el títol “El dia que em vaig fer milionari”, qui sap si esdevenint a la llarga un best seller… El que deia, el tema, com a exercici creatiu, dóna molt de sí. I jo que em vaig perdre aquest moment deliciós! Sort que, per qüestions de somiar, encara em queda la Grossa.