Fa dies que els veig rondar. Es passegen descarats pertot arreu. Al carrer, al mercat, a la parada de l’autobús, a la biblioteca… Tant bon punt els detecto, jo els esquivo, però ells no es donen fàcilment per vençuts i són capaços de perseguir-me allà on vaig. Insisteixen fins a la porta de casa. L’últim que vull és que passin, però a ells això els és igual. Farien qualsevol cosa per aconseguir el seu propòsit. M’espanten. I m’amago. Però quan torno a sortir al carrer, continuen allà, amenaçadorament. De vegades me’ls trobo vestits de negre, encorbatats, incedecentment impecables. El seu posat tibat i arrogant els delata. D’altres vegades ofereixen un aspecte molt més desenfadat, estrident, histriònic, irreverent. Amb un posat xulesc i un to impertinent. També han arribat a presentar-se amb discreció, que no humilitat, intentant passar desapercebuts, volent fer-me creure que no hi havia res a tèmer i aconseguir així la meva confiança per fer-me baixar la guàrdia. Però no em deixaré enganyar. Uns i altres actuen sempre de la mateixa manera: sense avisar, sense escrúpols, amb l’únic objectiu d’entrar a la vida dels altres de forma invasiva, afectant la pau d’un mateix i de tots aquells que ens envolten. Així són ells. O així, si més no, me’ls imagino jo de vegades. Desconec el seu aspecte i, molt probablement, si es fessin visibles davant meu adquirien alguna forma ben diferent a qualsevol de les que he imaginat. I és que no sé com són, ni ben bé què fan. L’únic que sé que sé és que ho han tornat a aconseguir i han entrat amb força, sense pietat. Maleïts virus!