Els inicis d’any es caracteritzen per la llista de bons propòsits que molts van escriure apressuradament el darrer dia de desembre, ni que sigui perquè no fos dit que no hi tenen una mica d’esperança; alguns l’escriuen amb escepticisme i pensen d’entrada que és molt probable que la mateixa llista serveixi, gairebé intacta, per l’any vinent. Però d’altres també s’ho prenen com un repte real i en alguns dels 365 dies faran coses per aconseguir fer-los realitat. N’hi ha que se’n riuen, d’aquesta llista, encara que de fet del que es riuen és de la ingenuïtat humana de creure que, pel fet de ser 1 de gener, un té més probabilitats de canviar d’actitud o d’hàbits que qualsevol altre dia del calendari. En qualsevol cas, és un moment en què per un instant molts ens aturem a pensar com ho hem fet fins ara i com ens agradaria fer-ho a partir de llavors. Per la meva banda, un any més, ho he tornar a fer. Llegia el dia 30 de desembre l’article a l’Ara del Carles Capdevila amb les 16 coses que ha après del 2016, i vaig pensar que és un molt bon exercici pensar-hi. Sense poder-ho evitar, em vaig posar a pensar en les coses que havia après jo. En van sortir unes quantes, sí, tot i que també em vaig adonar que m’hauria agradat afegir a la llista més aprenentatges pràctics, com que afegint sucre a l’aigua i sabó es poden fer bombolles més grans – un petit truc per la poció casolana que em va regalar un professional bombollaire-. Aquest podría esdevenir ben bé un dels propòsits pel nou any. I així vaig començar la llista del 2017, omplint-la de… diguem-li propòpits, objectius o il·lusions; en definitiva, petites o grans coses que a un li agradaria aconseguir. La meva germana, per mi gran referent, entre d’altres coses, d’“aconseguidora” de somnis, sempre em diu: “han de ser coses molt concretes i assolibles”. Es refereix a que siguin realistes, tècnicament realitzables. I això no vol dir precisament renunciar als grans somnis, aquells que de vegades poden semblar impossibles. Però si es posa un d’aquests a la llista, diu, cal afegir també els passos que un hauria de seguir per arribar-hi. I no abandonar-los. M’agraden les llistes de petites il·lusions perquè al cap de l’any acostumen a fer-se realitat. “Pemet-te’n també una de gran”, m’insisteix ella. Doncs això és el que he decidit fer aquest any. És el moment de posar al mateix sac els somnis i la realitat i sacsejar-lo. La millor notícia és que queden més de tres cents dies per anar provant, jugant i vivint.