Havia passat un dia rodó a Cornudella del Montsant, quan em disposava a tornar en tren des de Cambrils, un viatge que em podia resultar una mica pesat tenint en compte que ja l’havia fet al matí, però que em disposava a afrontar amb “esportivitat” gràcies a l’energia acumulada durant el dia. Pocs minuts després d’arribar a l’andana, va córrer la notícia que havia passat alguna cosa… Després sabríem que es tractava d’un descarrilament, per sort sense ferits. Però quan a les set de la tarda sents que hi ha hagut algun tipus d’incident ferroviari, comences a tremolar…

Amb pocs minuts l’andana s’ha omplert de gent; alguns remuguen, d’altres sospiren i alguns fan ganyotes molt gràfiques. La taquilla està tancada i no tenim a qui preguntar. Apareixen dos nois amb una armilla on diu Seguridad, que si no fos per això et pensaries que passaven per allà casualment, però ells, com la resta, “no saben nada”. Mica en mica uns i altres van donant conversa, i t’assabentes d’on ve aquell i on va aquell altre, qui l’espera i què ha de fer. I t’hi poses a conversar, sense pressa. Per distreure’t i passar el temps, el fred i l’empipament.

Però tot d’una es dispara una megafonia. Es fa el silenci, tothom para l’orella: “Renfe les informa que según la legislación tal y cual y pascual… está prohibido fumar en la andana”. Ah, era això. Amb la mirada busques l’agosarat –segons la normativa vigent- que s’ha atrevit a fumar. Però el cert és que no veus ningú que ho faci… De sobte, es torna a activar el megàfon, i tots els presents activem de nou l’atenció: “Renfe advierte a los pasajeros que vigilen en todo momento sus pertinencias”. Agafo fort el lot de vins que m’han regalat durant la meva plàcida jornada: “Abans morta que prendre’m el vi!”, i observo amb atenció la resta de passatgers per si calo el suposat “mangui”. Però res: la meva intuïció a primer cop d’ull no en detecta cap, i em començo a preguntar qui deu activar l’altaveu amb tan poca precisió quan, de cop i volta, es torna a disparar… Ssssht! Silenci! Potser sí que ara diuen alguna cosa del nostre tren. I tots parem l’oïda, per tercera vegada consecutiva: “Renfe les advierte que no crucen la vía”. I ara surten amb aquesta? Mires cap a la via, no fos que algú, incapaç de suportar una incidència ferroviària més, estigués tenint mals pensaments… Però tampoc és el cas: no veus ningú disposat a llençar-se a la via o ni tan sols creuar-la.

Cap d’aquests perills alertats sembla, doncs, tenir fonament. I arribes a la conclusió que han llençat tots els avisos disponibles només per distreure, perquè l’únic missatge que en realitat tots els d’allà volem sentir no arriba: quan carai reprendrà la marxa el tren. Però això ningú no ho sap. Ni tan sols “el interventor” que acaba d’aparèixer com l’esperit sant. Davant d’aquest panorama, a una li agafen ganes de cridar: Poble! Organitzem-nos! Distribuïm-nos de quatre en quatre! Truquem amics i parents! Pengem-ho al Facebook! Busquem a Blablacar! Lloguem un autocar!!! Però, en lloc d’això em limito a deambular per l’andana amb la mateixa cara de peix que la resta, tot esperant, quin remei, el desenllaç que més tard o més d’hora arribarà. I així és com neix aquest post.

Dues hores i mitja després, les portes es van obrir i va arrancar el tren… per fi.