En aquest context actual de deliri polític i social en què cada dia t’assabentes de nous fets que mai haguessis imaginat, vaig llegir al diari o a les xarxes socials la nota que havia rebut un fruiter de Reus per part d’unes clientes i que s’havia decidit publicar: en ella les clientes expressaven el seu malestar, asseguraven sentir-se “dolgudes i afectades” pel fet que ell portés llaç groc a la seva parada de fruita i amenaçaven en deixar-hi d’anar si no se’l treia. Crec que aleshores encara no havien trascendit altres fets d’intolerància respecte mostrar aquest símbol, i la notícia em va cridar l’atenció. La meva memòria la va retenir, i quan vaig començar a pensar una idea per participar en la proposta col·lectiva Llibertats coartades, vaig decidir inspirar-me en aquest fet real. El que volia fer era imaginar la conversa entre el fruiter i la clienta encarregada de donar-li la missiva, tot i que segurament a la vida real la nota va ser lliurada de forma anònima. De la idea en va sortir un diàleg que retrata segurament dues postures força exteses en el moment actual (que no les úniques): qui defensa la necessitat imperiosa de portar el llaç mentre hi segueixin havent presos polítics, i aquelles persones que se senten molestes perquè d’altres l’exhibeixin. L’escena la van interpretar l’actriu Mariona Casanovas i l’actor Toni Soldevila. Va ser llegida en el context de Llibertats coartades, al costat d’altres propostes artístiques realitzades per una trentena de professionals, i l’acte va tenir lloc a l’Espai Nunart del Guinardó el passat diumenge 15 d’abril a les 7 de la tarda (una iniciativa del Xavi Àlvarez i l’Anna Prats). Els fons recaptats van ser destinats a l’Associació Catalana pels Drets Civils. A continuació, un fragment del text que correspon al principi de la peça.

 

FRUITES ANTONIO

A (Antonio, d’uns 50 anys) ___ Toni Soldevila

M (Mercedes, d’uns 60) __ Mariona Casanovas

Toni Soldevila i Mariona Casanovas

En una fruiteria d’un poble o ciutat qualsevol de Catalunya.

M.- Bon dia, Antonio!

A.- Bon dia, senyora Mercedes! Com va?

M.- Una mica atabalada, però bé, gràcies a Déu.

A.- Me n’alegro.

M.- Van una mica cares avui les llimones, oi?

A.- Poder sí… però miri que fresques i grogues són.

M.- Sí, això sí… I de plàtanus, no n’hi queden?

A.- Oh, se m’han acabat. Però tinc una banana molt bona també.

M.- Ui no… aquestes tropicals les trobo massa grans.

A.- Això de la grandària va a gustos, Mercedes…

M.- Doncs que vol que li digui, a mi ni fu ni fa. I almenys el platanu canari es del país.

A.- Del país dels canaris, voldrà dir.

M.- Ai, Antonio…

A.- Miri, el que tinc molt bones són les pomes. I aquestes de Girona, sí que són ben nostres.

M.- És la pera, eh!

A.- Sí: Pera… llimonera!

M.- Va, doncs posi’m un quilet de pomes, i ja estaré.

A.- Molt rebé…

Petita pausa. Mentre l’Antonio va posant les pomes en una bossa:

M.- Antonio…

A.- Sí?

M.- Ja fa dies que li vull comentar una cosa…

A.- Digui digui, Mercedes, que jo l’escolto mentre vaig feinejant.

M.- És que no sé ben bé com dir-li…

A.- Ai, que se m’ha posat sèria de cop.

M.- Es que l’assumptu és una mica seriu…

A.- Que li ha sortit alguna fruita dolenta? Si és així només m’ho ha de dir, que aquestes coses passen!

M.- No, no… La seva fruita és molt bona, Antonio. Que per això sempre té la parada plena, i tot el barri li ve aquí, en comptes d’anar al Condis, però…

A.- No em dirà que ara em vol deixar pel Senyor Condis?! Ja ho sap que amb els seus preus no hi puc competir/

M.- No, no és això…

A.- Em té ben intrigat.

M.- És respecte… això que porta.

La Mercedes assenyala la solapa de la jaqueta, on ell porta un llaç groc.

A.- La jaqueta? Que no li agrada?

M.- Nooo…

A.- Ah no? Què li troba?

M.- Que sí que m’agrada! Vaja, ja m’està bé… Que no em refereixo a la jaqueta, Antonio!

A.- Ah! I doncs?

M.- Parlo d’aquest llaç polític que va lluint tot el dia…

A.- El llaç groc?

M.- Sí: el llaç groc.

A.- Bé, és un símbol que reclama la llibertat dels/

M.- Ja séeee el que simbolitza, Antonio! Fins i tot una criatura ho sap…

A.- Aleshores?

M.- Tothom sap el que significa però potser no tothom ho veu igual… No sé si m’explico…

A.- Aaaaah… Em sembla que ja l’entenc…

M.- Me n’alegro…

A.- Vol dir que potser hi ha algun daltònic que en comptes de groc el veu verd!

M.- Noooo! Vull dir que algunes persones es podrien sentir incòmodes…

A.- Ah. Doncs si están incòmodes, que canviin de postura!

M.- (Desesperant-se) Ai, Antonio, no m’ho posi més difícil…

A.- És broma, dona. Ja sé a què es refereix. Que no tots veiem les coses iguals, oi?

M.- Això mateix.

A.- I està clar que cadascú ho pot veure com li sembli, no li sembla?

M.- Sí, sí…

A.- Tot i que el que a mi em sembla és que la injustícia clama al cel. I és per això que porto el llaç groc.

M.- Antonio, jo no li discuteixo  el que vostè pensi… No ho faria mai!

A.- Gràcies… Jo tampoc eh.

M.- Cadascú és lliure de pensar el que vulgui.

A.- Hi estem d’acord!

M.- Però…

A.- Però?

M.- Però potser no cal ostentar-ne!

A.- De reclamar justícia en diu ostentació?

M.- Al barri la gent comenta…

A.- La gent comenta moltes coses: el temps que fa, la roba que porta, els programes que mira…

M.- La seva actitud!

A.- Quina actitud?

M.- Doncs això… Que vostè vagi tot el sant dia amunt i avall per la parada amb aquest llaç groc!

(Petita pausa)

A.- Ah…

M.- Això ha fet que algunes clientes s’hagin sentit… afectades.

A.- Afectades?

M.- Dolgudes…

A.- Dolgudes?

M.- Ofeses.

A.- Vaja! Això sona fort…

M.- Ho és.

(Pausa)                                                                 

A.- I qui pateix aquesta greu ofensa, si es pot saber? Més que res perquè magradaria dialogar-hi.

M.- Això és el de menys, Antonio…

A.- Deu haver estat la Senyora Lola. Cada cop que entra a la botiga fa cara de pomes agres.

M.- La senyora Lola sempre fa cara de pomes agres…

A.- (Divertit) Això també es veritat!

M.- (Seriosa) Però ella no és l’única, Antonio… I cada cop en són més.

A.- I jo què vol que hi faci?

M.- (gairebé renyant-lo) Doncs no donar-los-en motius!

Pausa.

A.- M’està insinuant que em tregui el llaç?

M.- Jo li ho dic pel seu bé… perquè l’aprecio.

A.- Mercedes, no es deixi inflar el cap. Això li dic jo perquè l’aprecio també.

(Continua)