Cada vegada que, per alguna raó o altra, m’he d’autodefinir en l’àmbit professional amb una etiqueta, se’m planteja la qüestió. Què hi poso? Escriptora? Dramaturga? Guionista? Tot alhora? La primera paraula -escriptora- és la que a priori semblaria més lògica per explicar que em dedico a escriure, però sempre m’ha semblat que d’alguna manera estava secretament apropiada pel gènere de la narrativa… M’explico: si dius que ets escriptor/a, molt provablement l’interlocutor entén o dona per sobreentès que escrius contes i/o novel·les. Què passa si no escric novel·les, però sí contes i relats, i alhora també faig incursions en altres gèneres, com el teatre? Som-hi: hi afegeixo doncs l’etiqueta de dramaturga, una paraula que expressa ben concretament l’àmbit literari d’actuació. Si l’escrivís sola, tampoc seria fidedigna a la meva situació, ja que exclouria la part de narrativa que també em defineix. Així doncs m’atreveixo a posar-les juntes i d’aquesta manera em queda solventada una bona part de la qüestió. Ara bé, vet aquí que també escric guions, de fet són ells els que m’ha fet guanyar les garrofes durant algunes temporades, un aspecte a tenir en compte i no obviar en l’autodefinició. Per aquesta faceta hi ha també una etiqueta molt concreta: guionista. De vegades, filant prim, aclareixo que ho soc de televisió, no pas de cinema, on per ara no hi he fet cap incursió. Ja tinc doncs les tres facetes incloses: escriptora, dramaturga i guionista de televisió. Però quan llegeixo aquesta llarga etiqueta, m’adono de l’absurditat de la qüestió: tantes paraules per dir simplement que escric? No n’hi ha una de sola que pugui ser fidel a la realitat i alhora traspassi a l’interlocutor una visió realista d’allò que faig? Pensant-hi una mica més, m’adono que en els diferents àmbits hi ha un denominador comú: explicar històries. El famós i conegut storytelling. Exacte! Potser al capdavall és això és el que em podria definir millor: dir que soc narradora d’històries! Per un moment penso que ja ho tinc, que ja he trobat l’etiqueta perfecte, fins que de sobte algú em deixa anar: ah, que ets contacontes?! “Com aquells que van a biblioteques a explicar històries en veu alta?” Doncs no, no és tampoc això! Novament es tracta d’una paraula que expressa a l’interlocutor un concepte que, en el meu cas, no s’adapta a la realitat. Carai, què fàcil i difícil alhora és posar etiquetes! Tant que decideixo escriure’n aquest petit article. I és ara quan penso que de fet també soc una mica això altre, que trasllado de tant en tant en aquest blog: articulista de petiteses. I com incloure-ho també en l’enrevessada missió de trobar l’etiqueta oportuna? Em dic a mi mateixa que buscar la paraula adient no m’hauria de costar tant, sent com soc de lletres… I és aleshores quan m’il·lumino: potser és això el que realment em defineix. Tan simple i evident. Sí, crec que ja ho tinc. Aquesta serà la meva etiqueta: simplement soc dona de lletres… encara que de vegades estiguin fetes un bon garbuix!