Ha tornat a passar. Ho has tornat a fer. Malgrat l’experiència. Malgrat les vegades que et vas dir que no hi tornaries. Com la cegament enamorada que torna a caure als braços de qui després sempre la fa plorar o com l’amiga que torna a confiar en aquella que per enèsima vegada la va trair. Tu, avui, li has donat un nou vot de confiança, encara que fos per necessitat: has acudit, un cop més, a una cabina telefònica!

Després de tants anys d’obviar-la, d’ignorar-la, de passar davant d’ella amb aquella altivesa que dóna l’ofensa, sense ni tan sols mirar-la… Avui, ai las, t’has quedat sense bateria al mòbil i necessitaves, t’urgia, fer una trucada. Aleshores t’hi has adreçat, sense rancúnia, amb l’esperança de recuperar aquella amistat perduda. I ella, sense pietat, a la primera i sense cap mirament, s’ha empassat les teves monedes. Mala pècora! -has deixat anar, envermellida. Per un moment t’ha despertat els instints més baixos que et durien a fer-li puntades de peu… però t’has retingut. Potser perquè ja tens una edat o potser perquè hi va haver un temps, molt remot, en què vau tenir també una petita relació d’amor.

Recordes que fa molts i molts anys –literalment, en un altre segle i amb una altra moneda-, existia un truc que servia per poder trucar gratis des de les cabines públiques i que va començar a córrer com la pólvora entre els més necessitats… El truc consistia en fer tres copets ràpids allà on es penja el telèfon quan tot just despenjava l’interlocutor. A mi, que la descoberta em va agafar sent una adolescent amb moltes ànsies de xerrar, em va fer un gran servei, especialment a l’estiu, quan passava molts dies a un poble on tan sols existia una sola cabina per comunicar-se amb l’exterior. Però que la companyia estigui tranquil·la: el meu deute per totes aquelles llargues trucades sense posar ni una sola pesseta quedaria liquidat amb escreix per la quantitat de monedes empassades al llarg de la meva posterior intensa relació amb les cabines de Telefònica.

Ja se sap, però, que els grans sempre volen tenir la última paraula i avui, quan les diferències del passat semblaven enterrades, aquella representant me l’ha tornat a jugar… i m’ha fet tornar a ensopegar! No tenim memòria històrica – això ja és un fet provat-, però he vist clar que amb les cabines telefòniques d’aquest país caldria tenir-la i recordar que, per una que funcioni, n’hi haurà tres o quatre que et prendran el pèl –i les monedes-. Afortunadament, ja fa temps que vaig trobar-li un substitut, amb el que he començat una altra relació d’amor molt particular. Ell, com a molt, em deixa sense bateria en el moment més inoportú. Però això ja és tema per un altre post.