Havia arribat un març mes. Però era conscient que aquest cop era una mica més especial que els anteriors, era més que mai el de l’empoderament femení i arribava amb una consciència col·lectiva de la necessitat urgent d’una igualtat real… o això si més no era el que a ella li semblava, i tenia clar que no en volia quedar al marge. Sens dubte s’hauria sumat a la vaga feminista si encara treballés a l’institut. Però estant d’excedència aquesta opció quedava anul·lada. “Pots fer vaga a casa”, li va dir la seva amiga Joana. A casa? Què volia dir exactament? Deixar de fer-se càrrec dels fills? De les tasques del dia a dia? Sí, més o menys es referia a això. De fet, la vaga s’havia plantejat també en aquests termes. És clar, la Joana, amb fill únic i la parella amb horari flexible, s’ho podia plantejar, però… Ella? Ella es veuria en cor de demanar al seu home que es fes càrrec de les tres criatures i tota la feinada, i que aquell dia no anés a la seva feina, aquesta que sostentava tota la família, perquè ella pogués fer reivindicacions feministes? Definitivament no era un plantejament assumible -va creure-. Va plantejar-se també deixar la canalla a dinar al menjador, però de seguida va pensar que aquest mes ja els hi havia deixat unes quantes vegades, amb els imprevistos mèdics de l’avi, i el cert és que no estaven per seguir sumant despeses…

Així doncs, acabada de recollir la casa i un cop preparat el dinar per a tota la família, va anar a recollir la “troupe” a quarts d’una a l’escola, van anar cap a casa corrents, com sempre, i va aprofitar l’hora i mitja del migdia, com solia fer, per recollir la cuina, insistir perquè la canalla recollís les joguines, fessin un pipi i es rentessin les mans. Ah, i que la més petita fes caca – que aquell era el seu moment d’íntima tranquil·litat-. De seguida va arribar el moment de tornar a marxar. Les tres criatures ja tornaven a ser a escola.

Tanmateix aquell 8 de març encara havia de donar el millor de sí: ella, del que no estava diposada a prescindir era d’anar a “la mani”. Aquella gran manifestació que convocava a totes les dones d’arreu, per reclamar d’una vegada per totes la igualtat real, la fi de la violència de gènere i tot allò tant evident però encara necessari de reivindicar. El primer que li va venir al cap –com sempre- va ser trucar a la seva mare per si, un cop més, la podria ajudar. Però aquesta vegada no podia comptar amb ella: la seva mare tampoc se la volia perdre, la mani! De fet, darrerament “la iaia” estava molt enfeinada acudint a manifestacions. “És que el país està molt malament i si no ens queixem nosaltres…”, deia amb aquell rictus tant seu. L’opció de l’àvia-cangur quedava descartada. Però el mateix passaria amb la tieta, les amigues, les cosines i eventuals cuidadores. I fins i tot amb els parents i amics. Ningú no es volia perdre la gran manifestació… O tothom estava massa ocupat.

Però ella no es rendiria. No quedava una altra opció: hi anirien tots. Va agafar les tres criatures, una rondinant perquè tenia deures, l’altra plorant perquè tenia gana, l’altra badallant perquè ja tenia son… I les va carregar al cotxe per baixar a la ciutat. Però tant bon punt va intentar arrancar el motor amb aquella decisió de qui fa un gest heroic, es va sentir una petita explosió. “El cotxe s’ha fet un pet!” – va cridar divertit el fill mitjà. Efectivament, el motor havia mort; un imminent nou mal de cap (i una futura despesa extra), va pensar mentre mirava pel retrovisor i de cop hi volta sols hi descobria els quatre cabells blancs crespats per l’humitat-. Però intentant ser optimista, va intentar sentir-se afortunada perquè aquell imprevist automovilístic havia passat abans de sortir a la carretera… Seguidament va tornar a baixar del cotxe les criatures, que van córrer contentes i alleugerides cap a casa, mentre ella les seguia amb la resignació de saber que si més no ho havia intentat. Exhausta, més mental que físicament, va engegar la tele per poder veure alguna connexió d’aquell moment que s’havia perdut. Mentrestant, de fons sentia les nenes que discutien per alguna joguina i el nen que deia “sempre esteu igual”, però va pensar, que ja s’espavilarien.

(Dedicat a totes les dones, amigues i desconegudes, que tiren endavant el món!)