Encara sento l’energia positiva que em va transmetre el treball documental Priorat, emès en el darrer programa Sense ficció i nominat en la categoria de Millor Pel·lícula Documental en els Premis Gaudí d’aquest any. En ell s’explica l’evolució d’una terra i la seva revaloració a partir de l’aventura d’un grup d’intrèpids que fa un munt d’anys van creure en el seu projecte. Ara se’ls coneix com els cinc magnífics, però aleshores, quan van començar, eren considerats uns hippys una mica inconscients disposats a vendre el poc que tenien per anar-se’n a fer vi en un racó perdut del món com era aleshores el Priorat, una terra que m’estimo, on hi tinc arrels i que jo mateixa he vist evolucionar des de la infància. El cas és que aquelles persones van aconseguir posar la comarca novament al mapa, fer-la mundialment coneguda i reactivar la zona. Tot, amb el seu agosarat projecte vinícola, al qual es van lliurar amb cos i ànima i amb què van aconseguir els vins que volien. I va arribar el moment de posar-hi preu. Però… Quin preu té allò al qual li havien dedicat la vida? Es feia difícil de dir però, seguint el relat documental, els protagonistes van atrevir-se a valorar-lo segons el que ells van considerar que valia, una xifra aleshores considerada del tot desorbitada en relació al que es venia pagant. Si en un principi els van titllar de bojos i fins i tot els van fer fora d’alguna botiga, a la llarga, els acabarien donant la raó, si més no des d’aquesta perspectiva: hi havia qui estava disposat a pagar-lo. I què pagaven, els qui el compraven? Pagaven un producte deliciós, sens dubte, però també anava inclòs al preu tot allò que havia calgut per aconseguir-lo.

Quina sort!, vaig pensar en aquell moment. Tant de bo això passés en l’àmbit de la cultura i de la creació en general. En el teatre, la literatura o l’art… Àmbits on trobaríem com a denominador comú amb el món del vi la passió pel que es fa, perquè sense ella rarament hi ha creativitat, i perquè tenint en compte les pèssimes condicions econòmiques de la majoria de creadors, seria impossible seguir-s’hi dedicant si no hi hagués aquest element passional. Sovint he sentit a dir que anar al teatre és car. Que el preu dels llibres és massa elevat. Que una entrada al cinema val massa. No dic que no. Des de la perspectiva d’inversió personal, en comparació amb els sous mitjos que hi ha, entenc que per alguns pugui resultar un esforç. Ara bé, dir que és car, probablement no sigui just. És evident que tot és relatiu, però si valoréssim el preu de les coses a partir del treball que hi ha al darrere, de la inversió de temps i diners, de les il·lusions posades, de les  renúncies per aconseguir-les, de les llargues converses per trobar el millor resultat, de les hores nocturnes en vetlla, dels pensaments invertits i, sobretot, de l’amor posat en cada projecte… Segurament ningú s’atreviria a dir que allò val massa. Tot el contrari, potser diria: doncs sí que ho feu barat! A mi particularment posar preu a la meva feina sempre m’ha semblat de les coses més difícils, i gairebé sempre he preferit pecar de prudent que fer un càlcul acurat. Però d’altra banda, si nosaltres mateixos no valorem prou el nostre treball, qui ho farà? De vegades està bé recordar que el valor de les coses el posa el mateix que les fa. “Si no ens pagaven el que crèiem que valia, no tenia sentit”. Tant de bo ho poguéssim dir tots… i algun dia ho aconseguíssim, com aquests “creadors” de bon vi del Priorat.

+ info del documental