Il·lustració: LAURA PEIRÓ AGUARON

* TEXT PUBLICAT PER SANT JORDI 2020 A LA REVISTA DIGITAL DE LA CONCA 5.1  https://www.laconca51.cat/el-peto/

Ha estat deambulant pels carrers de la ciutat, sense rumb, comptant les rajoles de la vorera per no pensar en res. Però per molt que s’hi esforci, no pot deixar de pensar en ell. Pensa en tot allò que ell li ha dit, en tot allò que ella li hauria d’haver dit; en com l’odia, en com l’estima, en com l’hauria de deixar d’estimar. Ara, amb els peus traient fum com el cap i les cames esgotades com les neurones, visualitza una cadira buida en una terrassa qualsevol i s’hi asseu. Demana la carta de vins i escull el de més caràcter; li anirà bé. Un bon vi l’ajudarà a relaxar-se i potser, fins i tot, a allunyar-se una mica del turment psicològic que ella mateixa s’ha imposat.

Mentre s’espera que la copa li arribi a taula, observa un home que es planta davant seu i mira el rellotge, com si esperés algú. Tot d’una, s’hi atansa una dona pel darrere i li tapa els ulls amb les dues mans. L’home, encara sense girar-se, somriu. La dona, també. Instants després, ja es tenen, cara a cara, un a l’altre i, sense dubtar-ho, l’home li clava un bon petó; però no un petó qualsevol, sinó un d’aquells de pel·lícula que no s’acaben mai. La dona l’ha rebut talment com una ventosa. De fet, ben bé sembla que s’hi hagi quedat enganxada. Els llavis de tots dos han desaparegut d’escena i les respectives mandíbules comencen a moure’s com les d’un animal rumegant.

El primer glop de vi entra amb profunditat. Ella l’assaboreix en boca, com si fos la llengua que intueix davant seu. És bo aquest vi, pensa mentre els mira de reüll. Aquest parell segueix asfixiant-se i no sembla tenir cap intenció d’agafar aire. Per l’amor de Déu, que s’ofegaran! I sent una petita pessigolla a la panxa, potser d’enveja, potser de desig. Mentre mou la copa i es deixa embadalir pel vaibé del vi, visualitza aquell primer petó que ell li va fer molts anys enrere. Tants, que comença a dubtar que fos realment tal com el recorda. En canvi, recorda a la perfecció el darrer, l’últim que es van fer; el pitjor de tots, el més trist, el més amarg. Aquest últim pensament li fa acabar la copa d’un sol glop.

Torna a mirar als dos desconeguts del davant. Tots dos segueixen intercanviant saliva en un joc de llavis i llengua entremaliada ajudat per unes mans còmplices. Ara, la dona comença a enfilar els braços per l’esquena de l’home, que es va doblegant amb deliciosa flexibilitat. Hauria d’estar prohibit petonejar-se en públic, pensa per un instant. Ella, que sempre havia proclamat prodigar les mostres d’amor a tort i a dret, i tant orgullosa com se’n sentia mentre ho va tenir a l’abast! Però ja fa molt temps que tot això ha desaparegut de la seva vida, que destaca per l’absència de carícies i de complicitat. Es pregunta què ha fet malament, per què la seva relació no ha funcionat. Per primera vegada té el convenciment que ja no tornarà a estimar ni a ser estimada, que mai més tornarà a ser com la protagonista de l’escena del petó. Una llàgrima li rodola galta avall. Treu un mocador de la bossa, se sona amb força sonora -que així sembla que la pena marxa abans- i demana al cambrer una altra copa.

Una mica més serena, torna a refugiar la mirada en la parella protagonista, convençuda que encara estarà recargolant les llengües. Certament el petó continua, però ara s’ha convertit en un reguitzell de petits i breus petons pels llavis, galtes i coll. La dona riu, extasiada, de nou es deixa fer, abans de repetir el mateix gest en el coll de l’home. Ella ja no se n’amaga. Els observa descarada, assaborint tant com pot aquells petons que no li pertanyen, de la mateixa manera que assaboreix el deliciós vi que ha escollit.

La tercera copa entra amb força. Com li agradaria ser aquella dona! Tot d’una sent un desig imperiós de ser la receptora d’aquells petons, d’aquella llengua, d’aquells llavis i d’aquelles mossegades. Les pessigolles ara són directament descàrregues elèctriques que li recorren el cos. Comença a notar-se un xic marejada. Deu ser de tant com ha pensat en ell, es diu convençuda. Per què? Per què m’ha deixat d’estimar, tant com l’estimava jo? – es pregunta una i altra vegada. I es maleeix a sí mateixa per seguir torturant-se, també ara, que està gaudint d’un bon vi. I és que ella ja no vol pensar-hi més, en tot això. Vol fer únicament el que ara mateix farà; quan s’aixeca de la taula i surt sense pagar i va directe a l’home desconegut que ha tingut fins ara davant seu recargolant-se de llengua amb una dona que ara ella aparta sense miraments amb un cop de colze per posar-se just al seu lloc, davant d’ell, i clavar-li un bon petó. I no un petó qualsevol, no, sinó un d’aquells de pel·lícula que no s’acaben mai.