M’acostuma a passar que cada temporada perdo una arracada. Per molt que m’hi esforci i vagi amb compte, és un fet que es repeteix de tant en tant, i ves per on sol coincidir amb aquestes dates, potser perquè és temps de bufandes o perquè hi ha més moviment de guarniment d’orella, o potser és tan sols una simple coincidència. El cas és que quan passa, això deixa sempre una arracada desaparellada, i en el meu cas -perquè tot és qüestió de gustos- inservible. I, per intranscendent que el fet pugui semblar, fa una mica de ràbia, francament, com segurament m’entendran algunes persones que llueixen arracades i tinguin per costum portar-ne dues iguals. Quan això et passa, i et preguntes on podria haver anat a parar, la busques a llocs fins i tot on de cap manera hi podria ser, fins que t’acabes resignant a la pèrdua i ho deixes estar… De cop i volta, et preguntes què se n’haurà fet. Romandrà sola en algun punt del carrer? Haurà rodolat claveguera avall? L’haurà trobada algú? L’haurà recollit o llençat? Qui sap si un nen hi haurà jugat! I avui, havent perdut la primera arracada de l’any -per cert, de la manera més tonta,- m’he imaginat tot d’una un banc d’arracades perdudes: un lloc on anessin a parar totes les arracades extraviades del món. Totes aquelles que un bon dia van quedar desaparellades i que de ben segur tindrien una bona història per explicar. “A mi la meva mestressa em va perdre mentre es provava un jersei que no li agradava”. “Doncs a mi em va oblidar al sofà del seu amant abans de marxar amb pressa”. “A mi el meu propietari em va perdre mentre l’atonyinaven en una mani”. “A mi,  mentre l’abraçava la germana amb qui s’acabava de reconciliar!”. Totes les joies perdudes explicarien el seu relat, de la mateixa manera que els seus antics propietaris recordarien el moment o la manera en què les van adquirir. I és que al final, més enllà del seu valor, cada arracada té un història, sigui quan estava aparellada o quan després va quedar solitària. Potser és aquest el veritable motiu d’aquest petit disgust quotidià.