Demà la meva àvia per branca materna hauria fet 99 anys. Segurament tothom que va néixer un segle enrere, té una manera de fer pròpia d’una altra època… o potser no, però jo, amb la Iaia Pepita, sempre en vaig tenir la sensació. El pas del temps haurà esborrat de la memòria alguns detalls irrecuperables, però d’altres records romanen intactes com un petit tresor. El que puc assegurar és que va ser una dona amb una forta personalitat que no deixava ningú indiferent i que al mateix temps es va fer estimar.

Nascuda a La Portella el 1917, el poble de seguida se li faria petit. Ella era de capital, i a la ciutat de Lleida és on passaria els darrers dies de la seva vida. Ser lleidatana l’omplia d’honra i marcava el seu parlar i tarannà. “Paraconte!”, repetia sovint per alertar-nos dels perills. “Mosenguard” que ens passés alguna cosa! “No m’anredos!”, em deia si detectava que la volia portar a camp propi; “Besets, rai”, quan li feia un petó després d’haver deixat anar algun estirabot, o “Fas un goi que anemore!”, quan m’arreglava com ella volia. “Sisquere t’agafessin a la Caixa”… Per ella, aquest era el paradigma de la vida solucionada: una plaça a una entitat bancària, amb sou fix i per sempre. La meva iaia no suportava els “ambusteros”, agraïa una “sonrisa”, deia “noys” al González i al Rajoy, feia servir “polvos talco”, preparava aigua amb “mel i llimó”, menjava “safranòries”, “prèssics” i “tomatas”, “s’agitava” després de dinar i per Nadal feia fer a tota la família un “retrato” digne de ser gravat. Per això, i per tantes altres coses, sempre donava les gràcies a “Nostro sinyor”.

La iaia Pepita era una persona profundament creient, per qui la religió en general, i Déu en concret, regia la seva vida. Era de les de missa de veritat: d’anar-hi, per suposat, cada dia, i si calia, repetir; de resar, passar el rosari, posar ciris i estampes, arreglar les flors de la capella, rentar les estovalles de l’altar –quantes n’haurà arribat a brodar per l’Església?!-… I tot això ho feia, de cor i amb convicció. A nivell anecdòtic, quan va fer noranta anys, els seus néts vam encarregar un esplendorós ram de flors perquè li arribés el dia exacte de l’efemèride. Però quan vam arribar el cap de setmana per a la celebració familiar, no vam veure el ram enlloc: “Iaia, on és el ram?” L’havia donat a les monges, perquè el portessin a la Mare de Déu! Al cap i a la fi, era això el que la feia feliç. Així era la meva iaia.

Ella era l’única que cada any es recordava puntualment del dia del meu sant, i no ho feia amb una trucada qualsevol, sinó amb una llarga carta de felicitació, que se sumava a les que m’enviava la resta de l’any -fins i tot en els seus darrers dies, amb la lletra ja tremolosa-. Les seves cartes solien anar acompanyades d’estampes religioses i retalls de revistes amb articles que creia que em podien interessar -o que volia que m’interessessin-. D’alguna manera, equivalia a l’actual reenviament de mails però de forma artesanal i amb uns temes ben concrets.

Era una dona insistent, capaç de repetir les coses deu mil vegades. Patidora fins la medul·la, no ens deixava parlar durant el trajecte de cotxe per no distreure’ns i creia que pensar massa ens podia fer agafar mal de cap. Tenia moltíssima traça per cosir, no en va havia estat modista en la seva joventut, i conservo molt nítida la imatge d’ella asseguda a la clàssica Singer movent la cama al ritme de l’inconfusible so de la màquina de cosir. Persona estalviadora i de guardar qualsevol cosa per si podia fer servei, amb petits detalls es notava que havia viscut temps de guerra; mai li vaig veure llençar un sol crostó de pa i valorava com ningú sopar un plat calent –per ella, no tenir-lo, era com no sopar-. N’havíem parlat alguna vegada, però el cert és que no li agradava massa recordar un temps de tant sofriment.

Una altra cosa que la caracteritzava i alhora definia també d’una època, és que solia anar tot sovint al cementiri; a netejar els nínxols, no sols del seu difunt marit –l’avi que no vaig conèixer- i de la Tieta, a qui va cuidar fins els últims dies-, sinó també els de molts altres coneguts que ella s’havia estimat o que senzillament no tenien ningú altre que ho fes. Ella, amatent, els hi treia la pols, hi posava una floreta, hi resava un pare nostre. En vida seva, jo l’havia acompanyat moltes vegades, reconec que algunes remugant, doncs anar al cementiri a netejar làpides no era precisament l’activitat que més em motivava fer quan l’anava a veure. En canvi, actualment, sempre que torno a Lleida necessito passar-hi, ni que sigui un moment, arribar-me fins allà on ella reposa, i dir-li, en veu baixa: “Tot va bé, iaia”. Ja fa nou anys que no hi és… i com la trobo a faltar!