Sents una punxada al cor quan ho veus a la televisió des de casa teva, o a la premsa al bar on esmorzes cada matí -aquell cafè amb llet amb un deliciós croissant-. Però hi fas un petit pedaç… i continues. Sents molt fred quan arriba l’hivern al temps que t’envaeix la imatge de cues de persones glaçades… d’aquelles llàgrimes literalment congelades. Però t’abrigues -amb uns soferts guants i una gorra de bona llana-… i continues. Sents una angoixa quan descobreixes al teu costat un infant que s’alarma amb un sobtat cop de porta i de cop i volta imagines l’equivalent amb bombes. Però de seguida t’allunyes d’aquest pensament… i continues. Sents tanta ràbia quan llegeixes que els governs que s’han compromès a acollir no compleixen i entre ells encara discuteixen mentre el número de víctimes va augmentant en un impersonal marcador. Però intentes no fer-te mala sang… i continues. Notes un cop de puny a l’estómac quan et preguntes on són les cacerolades i les manifestacions massives d’aquells temps…  Però aparques la resposta… i continues!  I, mentrestant, observes amb esgarrifança tot tipus d’imatges, mentre signes peticions que et semblen impossibles i poses icones malcarades a vídeos que clamen -supliquen- que acabem ja, d’una vegada per totes, amb aquesta guerra. Aquesta i totes. Aleshores algú diu que això no està al nostre abast, que no depèn de nosaltres, que no hi podem fer res, mentre un altre respon que l’únic que realment no serveix per a res, és NO fer res. I tu, que no tens ganes de discutir i has de tornar ràpid a la feina, evites entrar en debat… i continues. Però saps -ho saps- que arribarà un dia en què els teus fills et preguntaran: “Com vau permetre que passés?”. I en aquell moment tornaràs a sentir una forta punxada al cor… i necessitaràs un pedaç tan gran que segurament ja no el podràs recompondre.