Ahir era el Dia de les Escriptores, que se celebrava per segon any consecutiu des que l’any passat s’instaurés el primer dilluns després del 15 d’octubre en commemoració de la mort de l’escriptora Santa Teresa de Jesús. Confesso que a mi la celebració em va passar sense gaire pena ni glòria, concentrada com estava tancant els detalls de la presentació imminent del meu darrer text publicat i en altres qüestions domèstiques que ara no vénen al cas però que em van impedir baixar a Barcelona a l’acte convocat. Més tard, va arribar el TN vespre amb les fatídiques notícies, anunciant l’empresonament dels Jordis, quelcom que al meu entendre és intolerable i fet pel qual encara estic consternada (i movilitzada; a punt per tot el que ha de venir). Un motiu més que s’afegeix al que ja sembla un estat permanent de desconcentració. I és que, en aquests dies convulsos, intensos, inquietants… Hi ha algú que es pugui concentrar? O, acotant-ho al meu ram; hi ha algun escriptor, sigui del gènere que sigui, realment concentrat escrivint? A l’estat d’alerta permanent, amb rebuda constant de whatsapps, noves informacions, a quina més descabellada, etc etc. cal afegir-hi les conseqüències que a la pràctica ens afecten directament. Seguint en el meu àmbit, els comptes de l’ILC van ser intervinguts; els les Biblioteques de la Generalitat, també. Ves per on, les dues entitats que, poc o molt, en l’exercici 2016 van contribuir principalment en els meus ingressos com a escriptora, amb programes per a escoles i biblioteques. Això és el que em permetia, en part, anar movent pel meu compte projectes propis ja escrits i dedicar l’energia restant a escriure noves històries. Ara, molt probablement l’energia principal hagi d’anar destinada a trobar noves vies d’ingressos ja que, les que tenia fins ara, l’estat les ha tallat en sec. No cal acudir doncs a la disminució de vendes de llibres de què es parla aquests dies o d’entrades al teatre. Als escriptors i escriptores ens afecta molt especialment l’activitat que genera en paral·lel allò que escrivim. Sí, no és un panorama engrescador precisament. I, tot i així, em nego rendir-me; em nego a llençar per la borda aquesta dedicació de tants anys pel fet que tallin l’aixeta, ans al contrari: miraré de fer anar encara més si cal la imaginació per sortir-ne. És evident que a la pràctica som molts els afectats d’una manera o altra pels esdeveniments polítics i socials. Però ja sabem que les revolucions sempre s’han fet amb la suma de l’esforç i la tenacitat de molts. La tovallola, segueix a lloc.