Mentre preparo les castanyes pel ressopò d’aquest vespre, em ve al cap una exclamació que algú que conec deixa anar tot sovint: “Això és com un ou i una castanya!”. L’expressió em sembla força gràfica de la seva intenció i podria ser un equivalent d’aquella altra del “tocino y la velocidad”. Tot i que segurament podríem trobar alguna cosa en comú entre els dos elements –per exemple, que els dos són comestibles, a diferència de la velocitat versus la cansalada- és cert que un ou i una castanya són aparentment força diferents. De cop i volta, mentre la música de fons m’embriaga -i el tast de moscatell també-, em fixo en aquesta castanya que ara tinc a les mans i m’imagino que, en un descuit de l’estressada mestressa, va a petar dins d’una ouera. En aquesta situació, la pobra castanya se sent ben desubicada… Allà dins, entre tanta forma ovalada i l’ufanor de corbes perfectes, es pregunta com és que no la van fer una mica més gran i més clara de pell, menys rodona i més delicada. Ella, tan cofoia castanyeta en altres temps, de cop i volta voldria assemblar-se a tots aquests ous que reposen en fila, tan elegants. I per un moment es concentra en intentar, envà, apaivagar els seus matisos marrons i dissimular la seva forma rabassuda… La castanya segueix tan perduda que ha quedat paralitzada, en un racó de l’ouera… Fins que, de cop i volta, té un moment de lucidesa: s’adona que de cap manera vol perdre la seva idiosincràsia castanyera, que no vol ser una castanya ovalada ni tenir una closca delicada, i pensa que ja trobarà la manera d’entendre’s amb aquell ou que, de cop i volta, li pica l’ullet…

Ben mirat, potser ja va sent hora de posar-les al forn. Bona castanyada!