Ell vesteix de negre. Ella, de colors. Ell porta ulleres clàssiques. Ella, muntura de flors.

Ella és un sac de nervis, ell està ple de pors. Ell voldria un gat i ella vol un gos.

Ella camina de pressa. Ell, pas a pas. Ell desitja rebre. I ella vol donar.

Però… Quan ella es desperta, ell se’n va dormir. Quan per ella és de dia, per ell comença la nit.

I a les Antípodes, un bon dia, ell es lleva, compra un bitllet d’avió i comença un llarg viatge…

Mentre a l’altre cap de món, ella també té un rampell, i compra un bitllet per viatjar tan lluny com ell.

Ell llegeix premsa estrangera; ella, la del país. Ell sempre escull finestra i ella és de passadís.

Pensen mentre volen, es pregunten on deu ser: On és qui m’estima? Qui m’entengui bé?

Després d’un llarg viatge, ella torna al seu destí. Però ell decideix quedar-se… Per fi poden coincidir!

Perquè res és impossible, ni una agulla en un paller… per fortuna o per atzar, van a parar al mateix indret!

Ell busca un lloc on viure; ella ofereix habitació. Però quan ell truca per l’anunci, allà no hi queda lloc.

Tant a prop com eren, tan lluny com han arribat… Gairebé ho aconsegueixen, però al final no s’han trobat.

Viuen a pols oposats. Com la Nit i el Dia… Estan capgirats.

* Text inclòs al recull Pedra, paper, tisora, posteriorment adaptat al teatre: Pedra, paper, tisora – Teatre